Tanqueu els ulls un moment i penseu en el Pla de la Calma del massís del Montseny. Què us ve a la ment? Un altiplà més o menys ondulat ple de prats, falgueres i arbusts amb unes vistes espectaculars, oi? Penseu-hi ara en una edificació. Probablement molts haureu pensat en les runes del Cafè, la Sitja del Llop, les masies del Bellver o de l’Agustí o, gairebé segur, en l’església de Santa Maria de Tagamanent, que sobresurt i domina La Calma des del seu privilegiat turó.
Som-hi?
L’excursió que us proposo aquest mes és una caminada per descobrir un dels temples més autèntics i antics del Montseny i, alhora, també dels més desconeguts. Quin?
L’esglesiola vermellosa de Sant Cebrià de la Mora!
Abans de tot, deixeu-me dir-vos que, sense por a equivocar-me, si no la coneixeu i decidiu acompanyar-m’hi, us encisarà i esdevindrà un dels vostres racons preferits del Montseny. Sí, realment val la pena.
La ruta la començarem en un lloc conegut: a Collformic.
Per arribar-hi, haurem d’agafar la carretera que puja des de Palautordera, al poble del Montseny (BV-5301), i continuarem amunt fins a Collformic (al quilòmetre 26,5). Un cop allà, podrem deixar el nostre vehicle a l’aparcament. Com hem fet altres vegades en rutes per La Calma, agafem la pista que s’enfila darrere el restaurant pujant suaument per una orografia formada per petits turonets planers que ens donen la sensació de ser en un gran pla.
A mesura que ens acostem a La Calma, els arbres aniran deixant pas als prats de falgueres i matolls, ja que la climatologia aquí cada vegada és més extrema i als arbres no els agrada l’excés de sol, vent, boira… I això em fa pensar de recordar-vos que cal extremar les precaucions quan anem a La Calma, procurant que la bellesa de l’indret no ens distregui de la duresa
meteorològica. Podem passar d’un sol de justícia, sense aigua ni ombres, a un vent huracanat acompanyat de calamarsa o a una boira traïdora que fa perdre fins i tot els més experts. Tampoc us espanteu, només cal informar-vos de la previsió del temps i no arriscar-se més del compte.
Ara ja sí, endinsem-nos a la Calma! El camí serpenteja suaument i fa pujada fins el pla de l’Ase Mort, on ja veurem que el terra es torna del color vermellós propi de La Calma. El contrast del vermell amb el verd dels prats
i el blau del cel serà el blanc de moltes de les nostres fotografies. És igual on mireu, seran genials. A partir d’aquí, el camí comença a fer una suau baixada cap al pla de l’Estany i al pla del Bassau. Abans d’arribar al
pla del Llamp, girarem a la dreta pel camí del Clot, que baixa més inclinat pel collet de la Font cap a la Caseta.
Les alzines, arrodonides pel vent, comencen a aparèixer fent de punts d’ombra per als ramats. En pocs minuts ja divisarem la Caseta, de planta baixa i pis, amb coberta de dues aigües feta amb la pedra vermella característica, i, al costat, les restes de les seves corts. I, oh!, quines
vistes!
Seguim camí avall. Cada vegada trobarem més alzines i farigola que perfumarà la nostra excursió. Continuem avall i ja divisarem el campanar de Sant Cebrià de la Mora i, una mica més avall, la masia de la Mora. I altra
vegada quedarem embadalits amb el que ens mostraran els nostres ulls. Paraula.
Un cop a l’esglesiola, podrem contemplar-la de prop.
Noteu com us impregna la història per tots els porus dela pell? El seu romànic robust i primigeni és tan senzill i bell alhora, que ens deixarà embadalits. No sabem quin és l’origen exacte d’aquesta ocupació romanovisigòtica, però la «Villa Mora» ja surt esmentada en documentació
de l’any 898. Aquest temple romànic rogenc, dedicat al bisbe i màrtir sant Ciprià, surt documentat el 1009, però hi podria haver hagut un temple primitiu anterior que donés servei de culte als habitants de la Mora.
La part original del temple és la nau central i el seu absis rodó decorat en estil llombard. Us l’heu d’imaginar només amb una única nau de volta de canó una mica apuntada, de quatre trams, i amb la porta a migdia,
sense capelles laterals ni campanar de torre. Aquella primera església només tenia una petita campana en una espadanya avui desapareguda per cridar els feligresos a missa a pregar en un espai molt més fosc, il·luminat només amb alguna espelma i per una única finestreta a l’absis que ens enlluernaria a l’alba amb una sensació ben mística.
Destaca l’acabat de la coberta, amb formes ondulades suaus i acabat de pedra en comptes de les cobertes de teula d’altres esglésies veïnes, fet que la fa única.
Cap el 1580, l’església creix amb les dues capelles laterals cobertes amb voltes de creueria gòtiques. Aquestes ampliacions són delicades a l’interior, amb un bonic treball de la pedra i, en canvi, una mica més bastes a l’exterior. També hi ha unes marques a l’absis que podrien ser dels encaixos d’un gran retaule.
Més tard, al segle XVIII, s’obriria la porta actual, així com un ull de bou a la façana de ponent (1722), però de forma molt basta. En l’època de màxima esplendor de la parròquia s’arribà a tenir dotze famílies, i és quan es decideix afegir la torre campanar (1799) de base quadrada amb dues finestres d’arc de mig punt per a les campanes, una a ponent i l’altra a migdia.
El campanar està acabat amb una coberta d’embigat de fusta a quatre vents, empostissat i acabat amb llosa de pedra. Aquesta ampliació no té la delicadesa del treball del picapedrer romànic (menys carreus, més pedres irregulars i trossos de ceràmica), ja que, de fet, les parets ja estaven
pensades per estar arrebossades i perquè l’aparell de la pedra no fos vist, a excepció de les cantoneres.
També al segle XVIII s’hi afegí el cor (avui enrunat) al qual s’accedia per l’escala del campanar i que s’aguantava per una volta catalana d’arc pla de maó.
Malauradament, el cor s’enrunà i ja no es conserva.
També es feu una petita ampliació a una sagristia des de l’absis per donar servei al sacerdot. Segurament també en aquesta època es construí o amplià la rectoria.