Mirar un edifici com es mira el mòbil
El primer cop que va visitar la basílica de la Santa Creu de Florència, l’escriptor francès Henri-Marie Beyle, va tenir tal l’excés d’emocions, amb mareigs, taquicàrdia i suors, que va haver d’allunyar-se. Avui, a aquest trastorn psicosomàtic, se’l coneix amb el nom del pseudònim de l’escriptor: síndrome de Stendhal.
La bellesa estètica, la connexió emocional, la història que hi ha al darrere o el simbolisme són alguns dels motius pels quals podem quedar-nos enganxats mirant una obra d’art, com pot ser la basílica de Florència, sense que hàgim d’arribar a l’extrem de Stendhal.
La sensació de quedar-nos enganxats mirant alguna cosa, avui en dia, és una cosa habitual si pensem en el temps que passem en el mòbil. Hi ha diferents motius pels quals ho fem, com la recompensa visual immediata, la por de perdre’ns alguna cosa si deixem de mirar, les ganes de desconnectar de la realitat, voler estar contínuament connectat amb els altres…
Tot i les diferències, hi ha elements comuns entre el disseny de les aplicacions i les xarxes socials i l’estètica de les obres arquitectòniques. Vegem-ne alguns.
Llei de la proximitat.
Quan observem diversos objectes, sovint tendim a creure que els que estan agrupats comparteixen característiques similars. Així, si disposem de dos conjunts de monedes sobre una taula, encara que tinguin diferents valors, tendim a percebre que la manera més lògica d’agrupar-les és basant-nos en la seva proximitat física i suposar que les monedes de cada grup tenen alguna característica comuna.
En disseny web, es té molt en compte aquesta llei, sigui per agrupar diferents elements gràfics que corresponguin a una mateixa funcionalitat, sigui per fer una agrupació per aspectes estètics o de màrqueting. En explorar una pàgina web, solem percebre com a part d’un mateix grup els elements que es troben a prop l’un de l’altre, i això es pot aplicar fins i tot quan són visualment molt diferents en termes de color, forma i mida. Per exemple, el títol, el logotip i la descripció podrien formar un grup, mentre que la barra de navegació es percebrà com un altre. Aquesta organització ajuda a facilitar la comprensió i la navegació de la pàgina web per part dels usuaris.
En la majoria dels estils arquitectònics se segueix aquesta llei. Des de l’organització de les columnes i frisos en els temples de l’antiga Grècia, passant pel barroc on els detalls, per molt exuberants que siguin, s’agrupen per destacar els uns sobre els altres, posteriorment passant pel Modernisme, amb l’estructuració dels elements orgànics i acabant amb els elements contemporanis dels gratacels més moderns.
Hi ha molt poques excepcions. La biblioteca de la ciutat de Stuttgart amb cubs de diferents dimensions i orientacions, a on es poden percebre com a entitats separades, podria ser una d’aquestes. En general, no seguir aquesta regla acostuma a ser el símptoma d’un mal disseny, resultant en dissenys fragmentats, dissonància visual, espais negatius mal utilitzats o en falta d’organització.
Llei de semblança.
El cervell intenta agrupar els objectes que són similars. Ben segur, és una forma de trobar dreceres per gastar menys energia. En disseny de pàgines web, juntament amb la llei de proximitat anterior, s’usen formes, colors, textures i mides per agrupar diferents elements. Així, quan els botons per executar alguna funció són tots de la mateixa mida i color, el cervell suposarà que tots faran el mateix.
També és una llei seguida per l’arquitectura. A l’estil gòtic, elements com arcbotants, gàrgoles i vitralls exhibeixen similituds, contribuint a crear una cohesió visual a tot l’edifici. En l’art déco, la repetició de línies rectes i formes geomètriques és una pràctica comuna, mentre que en l’estil Bauhaus, l’ús repetitiu de formes geomètriques senzilles s’adopta per generar una sensació d’ordre i coherència.
Hi ha algunes excepcions, com el Museu Guggenheim de Bilbao, amb formes no convencionals i una certa desorganització (tot i que controlada). En aquest estil, la llei de la proximitat se subverteix de manera deliberada per crear una estètica que busca la desconstrucció de les formes i la dinàmica visual única. En aquest cas, es busca provocar una experiència arquitectònica innovadora i impactant.
Llei d’alineament.
Donem sentit al concepte de moviment basant-nos en com diversos elements indiquen una direcció, fins i tot si aquesta no és explícita. A les pàgines web, podem observar aquest principi en les miniatures d’una galeria, en una presentació d’imatges o en un menú desplegable. Pot prendre la forma d’un alineament òptic, sense requerir una alineació exacta dels elements. També pot manifestar-se en l’alineament d’un text, disposat dins d’una caixa o bloc, ja sigui a la dreta, a l’esquerra o justificat. L’alineament també es pot reflectir en les vores dels diversos elements de la pàgina web, com ara caixes, fotografies o blocs. A més, pot implicar l’alineació d’una part específica dels elements, com ara l’ajustament per la part superior.
En els estils arquitectònics clàssics, la majoria dels elements estan alineats de manera simètrica i equilibrada, fent una sensació d’ordre i harmonia. Un exemple que contradiu aquesta norma és la disposició de les finestres a la Casa Batlló. En l’estil postmodernista, l’alineament també es tracta amb més flexibilitat, permetent torres descentrades i façanes amb patrons irregulars que semblen desequilibrats. Aquest enfocament és més evident en l’arquitectura orgànica i deconstructivista, on s’exageren les formes i les línies per desafiar les convencions estàndard d’alineament i proporció.
Llei de la repetició.
La repetició en una pàgina web facilita el procés d’escaneig visual ràpid. Quan veiem elements familiars en diferents seccions, la navegació i la comprensió es tornen més intuïtives i eficients. Per altra banda, contribueix a la coherència estètica i a oferir una sensació de professionalitat del disseny.
En arquitectura estem molt habituats a les repeticions. Els exemples més clars són els de les finestres d’un gran edifici i el de les portes d’entrada en una filera de cases adossades. Les repeticions es poden donar en elements grans, com les columnes d’un temple, i en elements molt petits com en rajoles en una façana.
Llei del contrast.
El contrast pot manifestar-se en diverses formes amb la finalitat de generar impacte i ressaltar la importància d’alguns elements sobre d’altres. En el disseny web, aquest principi s’expressa a través de diverses formes de contrast, com la forma, el color, l’escala, el disseny, la tipografia, l’alineació, entre d’altres. Aquestes tècniques se centren a dirigir l’atenció de l’usuari cap als punts específics que es vol destacar.
En arquitectura, el contrast es fa evident mitjançant l’ús de diferents materials, acabats, colors, canvis en alçades o volums, així com mitjançant contrastos lumínics. Aquest principi s’aplica sovint a les façanes per destacar certes àrees de l’edifici i evitar una homogeneïtat excessiva.
Principi d’equilibri.
L’equilibri, sigui simètric o asimètric, és un fonamental principi de disseny que busca una distribució harmoniosa i ponderada dels elements visuals amb l’objectiu de crear una sensació d’estabilitat i cohesió.
En el disseny web, aquest principi es reflecteix en la manera com es disposen els elements, ja siguin formes, colors, escala, disseny, tipografia o alineació. Per exemple, mantenir un element de pes important a la part dreta de la pàgina web i un grup d’elements menors a l’esquerra pot mantenir l’equilibri del pes d’aquesta pàgina.
En arquitectura, l’equilibri s’aconsegueix mitjançant la distribució ponderada de diversos elements, com materials, acabats, colors, canvis en alçades o volums. Aquest principi és sovint aplicat en l’elaboració de façanes, buscant un equilibri visual entre les diferents àrees de l’edifici per evitar una sensació d’excessiva irregularitat o desproporció.