Sauron, originàriament un maia, un ésser celestial subordinat als Valar, va ser corromput pel desig de poder, convertint-se en un ésser malèfic i poderós, el Senyor de Mordor. Ara, des de la seva fortalesa, la Torre de Barad-dûr, veu i controla tot el que passa a la Terra Mitjana. Aquesta imatge és part de l’univers de la novel·la El Senyor dels Anells, de J.R.R. Tolkien.
Les torres s’han associat habitualment a personatges dolents o malvats en la cultura popular. Sovint són estructures altes i esveltes, representant l’ambició i l’anhel de poder. Se’ls acostuma a afegir crestes i punxes afilades a la part superior per donar un aspecte més amenaçador, amb finestres estretes i tancades, accentuant l’aïllament i el secretisme. Ens podem, imaginar la foscor, la fredor i la falta de llibertat que hi ha dins.
En canvi, el castell de la Bella Dorment de Disneyland, ens porta a un món totalment diferent. Les seves són torres còniques amb arcs ogivals, sense angles, que inspiren sentiments de bellesa i romanticisme. Estan pensades per evocar un món meravellós i fascinant. La Sagrada Família seria un exemple més proper de les construccions que estarien en aquest costat dels “bons”. Si hi heu entrat recentment, haureu vist que és com entrar en un immens bosc de colors. Gaudí va fer que les columnes adoptessin les formes dels arbres, que es dividissin en branques que són les que sostenen les bòbiles i, amb els grans vitralls, que es pintés l’interior amb colors vermells, verds, blaus i grocs.
Les formes geomètriques, com passa amb els colors, impacten en la nostra percepció i en el nostre estat d’ànim. Avui, ho podem veure en les imatges de marca (el que coneixem com a “logos”) de tota mena de productes i serveis. És una temàtica molt estudiada per les agències de màrqueting. Simplificant molt, i com a exemple molt bàsic, podem dir que una forma quadrada pot transmetre estabilitat, línies horitzontals tranquil·litat, línies verticals força, els cercles harmonia i triangles poder. Amb tot, aquesta associació de les emocions amb les formes geomètriques no és una cosa nova. Des de temps passats s’ha tingut en compte a l’hora d’aixecar tota mena de construccions. Les piràmides en són un bon exemple. Aquestes es poden associar amb estructures jeràrquiques i de poder, amb una punta que representa als líders i una base la resta de la població. Una piràmide inspira sentiments d’ascensió, superació i progressió, i, en el cas de les d’Egipte, transcendència. I, alhora, poden ser vistes com un símbol d’estabilitat i permanència i, per tant, de seguretat i confiança. Ben segur que aquestes característiques, a banda dels avantatges estructurals derivats de tenir una base molt sòlida, són responsables que en l’antiguitat es construïssin en llocs molt llunyans, des d’Amèrica fins a Àsia.
El triangle, i per extensió la piràmide, és un element poc comú en dissenys i construccions, en comparació amb les formes quadrades o circulars. A l’antic Egipte, com que la seva diferia de la forma de la majoria de les construccions, li donava una connotació addicional de misteri i intriga. Posteriorment, aquesta forma ha estat una elecció per a les obres més innovadores, com a forma d’allunyar-se de les més tradicionals. Per posar alguns exemples, podem citar a Torre Eiffel, la casa Batlló, l’Òpera de Sidney i l’Edifici Media-TIC de Barcelona.
Molt diferent és el que ens inspira el quadrat i el rectangle. Es perceben com a formes estables i ordenades, que ens evoquen tranquil·litat i confiança. Un exemple icònic de l’ús d’aquestes formes geomètriques és La Casa de la Cascada de Frank Lloyd Wright. Tot i tenir línies rectes i angles nets, poc habituals en la natura, s’integra harmoniosament amb l’entorn del bosc i la cascada. Els cubs, la versió tridimensional de quadrats i rectangles, tenen avantatges funcionals i estructurals enfront altres formes geomètriques. Ofereixen una gran volumetria amb una base molt sòlida i permeten crear espais versàtils. Per això, són comuns en gratacels, complexos residencials, edificis d’oficines i centres logístics.
Pel que fa a les línies rectes, en arquitectura són més usuals les horitzontals que les verticals. Les línies horitzontals s’associen amb la calma, l’estabilitat i l’equilibri. Són molt adequades per molts tipus d’edificis, especialment els que s’han de percebre com a sòlids i ben fonamentats. Tenen avantatges funcionals, en crear espais utilitzables i còmodes per a les persones, i estètics, en ser fàcilment integrables amb l’entorn. Pel que fa a les línies verticals, s’utilitzen sobretot en edificis alts, per destacar la sensació d’elevació i grandesa. Les verticals també transmeten solidesa i estabilitat, minimalisme i modernitat, i simetria i ordre. En algunes obres poden emprar-se per transmetre una sensació de dominació i autoritat o, per això, poden veure’s en edificis governamentals i empresarials.
Les línies corbes, els cercles i les el·lipses, per contra, representen un sentit de flux i moviment, així com de continuïtat i unitat. Acostumen a ser suaus i harmonioses i permeten una connexió amb la natura. Són encara més comunes que les altres formes geomètriques i, per això, també s’han considerat símbols de modernitat i innovació. L’hotel W, conegut com a hotel vela, i la Torre Glòries, coneguda com a Torre Agbar, són exemples d’utilització de formes corbes.
Cal tenir en compte que les obres d’arquitectura són una combinació complexa de diferents formes geomètriques. Cadascuna d’elles té les seves pròpies característiques, però combinades, interactuen entre elles. Comprendre això és fonamental per a la creació d’obres visualment potents i significatives i, sobretot, coherents amb la seva funció. No tindria sentit posar el castell de Disneyland a Mordor ni la Torre de Sauron al parc d’atraccions.