Veus, el Cor Infantil Amics de la Unió, és un dels tres cors residents del Teatre Auditori de Granollers, juntament amb el Cor Jove i el Cor de Cambra. Ha actuat en temporades estables al Palau de la Música Catalana, a l’Auditori de Barcelona i al Gran Teatre del Liceu, col·laborant amb reconeguts directors com Edmon Colomer, Jordi Savall, Lluís Vilamajor, Robert King, Manel Valdivieso, Álvaro Albiach, Christian Grube, Xavier Puig, Salvador Brotons, Hartmut Haenchen, Josep Vila Casañas, Josep Caballé, Pablo González o Rubén Gimeno. Realitza regularment concerts i gires internacionals, també fora del continent. És considerat un dels millors cors infantils d’Europa.
Parlem amb Josep Vila Jover, director artístic de la Societat Coral Amics de la Unió i director de Veus i del Cor de Cambra de Granollers.
Quins són els requeriments per formar part del cor Veus?
Els nois i les noies hi entren amb dotze anys i se’n van amb divuit. Al cor hi ha tant gent amb molt de talent com gent molt normal. Per entrar se’ls demana, això sí, uns mínims d’oïda i de salut vocal. Un cop dins del cor no és només venir, seure i cantar. Tenim tota una estructura, amb assaigs parcials per veus, assaigs de tuttis, classes de llenguatge i classes de cant per grups de quatre. Tenen professors que els hi expliquen la part més tècnica, del suport, del diafragma, de la ressonància, de les cordes, de l’aire… Però després, al cor, busquem més la naturalitat i l’espontaneïtat. Busquem sobretot les sensacions, transmetre, crear emoció. En un cor de cinquanta persones cal saber quin tipus de so vols per poder arribar a resultats.
Com és aquest tipus de so?
Transmetem un so present, clar, net, el més natural possible, en el que no hem de fer força ni prémer, dúctil, molt embastat entre el grup, sense sentir la veu d’un sobre un altre, sinó la del grup. La idea de so l’aprenen els nous dels qui ja hi eren. És igual els nois i noies que hi hagi, que el so sempre és el mateix. Jo sempre els hi recordo que cantar és fàcil. Es tracta de fer menys, de buscar la naturalitat.
Han de dedicar-hi moltes hores?
És possible cantar bé de forma innata; ho ha fet la humanitat des de fa milers d’anys. És màgic descobrir, de vegades, persones que canten molt millor que altres, sense tenir cap estudi musical. Això contrasta amb tocar bé el piano, o qualsevol instrument, a on necessites dedicar molt de temps. En el cant no hi ha l’intermediari de l’instrument. Aquí el portem a sobre. Cal tenir en compte també que l’estudi musical es fa fora de l’horari escolar.
Què els hi aporta estar al cor?
Hi ha estudis que demostren que la gent que canta és més feliç. S’ha comprovat que la música activa parts cerebrals que no s’activen amb cap altre art. Per altra banda, nosaltres tenim clar que la música és un mitjà, no una finalitat. Hi ha tota una part de socialització, de formar part d’un col·lectiu, de ser reconegut en un entorn, d’entendre un nou llenguatge. La música és moltes coses, capacitat d’expressar-te, té una part matemàtica… El fet de cantar els desperta comunicativament i sensorialment.
Estar a Veus els hi aporta coses impressionants en l’àmbit vital. El Liceu és casa seva, van pels grans teatres, coneixen grans directors… A molts països, a França, a Alemanya, a l’Àsia, s’esgoten les entrades. I veuen que el que fan transmet, transforma, comunica, empatitza… Qui està al públic viu una experiència transformadora. I als nois i noies de Veus els hi queda petjada per la vida.
Dirigir un cor no em sembla una tasca senzilla.
Dirigir un cor, igual que una orquestra, és una cosa infinita. Has de treballar per ser cada dia una mica millor. Dirigir un cor requereix la formació musical de llenguatge, harmonia, formes… i la dificultat afegida que cantes en diferents idiomes, uns cinc o sis fàcilment. I després està el fet que la veu està associada al cos, cal conèixer quines tècniques funcionen i quines no. També hi ha tot el tema del gest, per poder transmetre una emoció. I tenim el context històric en què es va escriure. Hi ha el de la intel·ligència emocional… Hi ha moltíssimes àrees!
Aquest octubre al Liceu, a l’obra War Requiem, havíeu d’integrar el cor infantil amb l’orquestra simfònica, l’orquestra de cambra, el cor mixt i tres veus solistes…
Per sort que al món de la música tots tenim el mateix llenguatge. El problema és la posada en escena. Aquí ho has preparat tot molt bé, en unes cadires, però arribes al Liceu i et trobes que has de cantar caminant, tirant-te a terra… Però després veus que els joves poden fer-ho tot, i amb naturalitat.
Parla’ns de l’Escola de Música Amics de la Unió.
Tenim tot el que té una escola de música, també instruments, amb un sistema formatiu que va des dels nadons fins als adults. Paral·lelament tenim una escola coral formativa amb grups que comencen amb els tres anys. I tres cors amb una estructura semiprofessional: Veus, el Cor Jove i el Cor de Cambra. Aquests funcionen una mica a part de la resta de cors, que són formatius o participatius.
Els nens sempre són diferents i els projectes sempre són diferents. Des de la creació de l’Escola, que vam començar fa vint-i-cinc anys amb el meu germà, el Joan Vila i la Neus Bermúdez, valorem i reconeixem el vessant musical, perquè estigui el millor possible, però també la part humana, social i pedagògica. Torna a ser altre cop l’eslògan de l’escola: la música com un mitjà.