Parlem amb l’Antoni Arrizabalaga, director de La Tela, el Museu de Ciències Naturals de Granollers. És llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona, i especialitzat en ecologia, distribució i parasitologia dels petits mamífers, els carnívors i els quiròpters.
Com comences a treballar al Museu?
Érem un grup d’estudiants de geologia i biologia que ens trobàvem cada dia a les set del matí al tren, per anar a Barcelona. Durant els cinc anys de viatges anàvem dient que a Granollers havíem de fer alguna cosa, perquè ningú es preocupava del medi ambient. Demanàvem d’entrar al museu, però érem massa jovenets i no lligàvem.
Va coincidir que l’any 82, quan acabem la carrera, es jubila l’Antoni Jonch, director del zoo de Barcelona i responsable de la seva modernització, i el fan membre del patronat del Museu. La regidora de cultura, la Conchita Navarrete, li va proposar de portar l’àrea de ciències i li va dir que hi havia un grup de joves interessats. I ens vam entendre molt bé. No hi va haver cap barrera entre ell, amb setanta anys i nosaltres, amb vint.
Treballeu per als parcs de tot Catalunya
El museu es va crear l’any 87 i, com que ja ens havíem mogut pel Montseny, la relació es va establir ràpidament. Després ens criden de Sant Llorenç, de Montserrat, dels Ports de Beseit, del Delta de l’Ebre, del Pirineu… i acabem treballant per tots els parcs. Tenim convenis amb la Generalitat i la Diputació per fer un manteniment dels seguiments. Totes dues administracions a cada parc tenen estacions de papallones, ratpenats, petits mamífers… Ens encarreguem de recollir i analitzar les dades i, en alguns casos, també del treball de camp. Molts són voluntaris amb ganes d’observar les coses i enviar les dades. Tenim una xarxa de gairebé 500 persones. I també fem alguns estudis més especialitzats.
Vau descobrir el tritó del Montseny
Les persones que ho van publicar als anys vuitanta van decidir que era el tritó del Pirineu. Temps després, en Fèlix Amat, que treballa pel Museu, i gent de la Pompeu Fabra, van fer una recerca més acurada, amb estudis de genètica, radiografies per veure l’esquelet… van consultar amb altres herpetòlegs… i van publicar que era una espècie nova.
Formeu part de la xarxa europea de seguiment de papallones
Fem el seguiment de les dades de Catalunya per encàrrec de la Generalitat, i d’Andorra per encàrrec del govern. I recollim les dades de les Balears. També les transferim a un ens no governamental, el Butterfly Conservation, que és a qui consulta Unió Europea per a les polítiques agràries i de conservació de la natura.
Tenim més de 150 estacions a Catalunya, amb una xarxa de voluntaris de gairebé 200 persones. Mirem de determinar tendències, baixades o increments de poblacions, extincions locals… A Catalunya tenim més de 200 espècies de papallones diürnes. Algunes han baixat molt i altres es mantenen. Però la realitat és que el conjunt d’individus va a la baixa.
La causa és una combinació de moltes coses, i és difícil trobar-hi una solució fàcil. Hi ha un efecte molt gran dels canvis d’usos del sol. La pagesia més familiar abans llaurava amb “macho” i baixava a Granollers en carro. Als anys seixanta van començar a comprar els primers tractors. Hi va haver un canvi en l’estructura del paisatge. Ara tenim un país molt forestal. L’agricultura també és més intensiva, més industrial, amb més fertilització i més pesticides… I aquestes sequeres amb estius més secs i més calorosos, no ajuden.
També es veuen menys ratpenats
I aquí hi ha un declivi bestial, amb moltes espècies en perill d’extinció. A Europa estan totes protegides. Hi ha un gran efecte de la davallada dels insectes nocturns. Abans, als fanals sempre hi havia papallones nocturnes.
Els ratpenats són animals amb una biologia que els fa molt vulnerables als canvis. No és com un ratolí, amb una esperança de vida d’un o dos anys i moltes cries. El ratpenat pot viure quaranta anys i té una sola cria a l’any. I les femelles crien en grans grups, en una guarderia, per entendre’ns. Si algú fa una bretolada en un lloc de cria, pot carregar-se les femelles de tota una regió. Ara amb la Covid hem descobert que viure en comunitat té els seus perills.
En canvi, hi ha algunes espècies que creixen
Alguns animals els podem veure freqüentment perquè han descobert la forma de viure amb nosaltres. Per exemple, a la que hi ha hagut plans de sanejament de rius i ha aparegut el peix, ha aparegut la llúdriga. El tudó cria aquí, en aquest jardí. Abans era un ocell forestal i ara n’hi ha a tots els parcs. De cigonyes n’hi ha més. I de gavines, tot i que ens emprenyen més perquè són agressives quan crien. Apareixen unes espècies perquè altres deixen l’espai.
Qui ha de prendre accions per mantenir la biodiversitat?
Governs, que han de fer normatives i després fer-les complir, i particulars. Comença a haver-hi molt de moviment amb la vinya per fer-la més tradicional, més respectuosa amb el medi, i molts cellers es preocupen per mantenir la biodiversitat dels seus conreus. Hi ha un valor afegit amb una clientela que ho pot pagar. Es preocupa per la fauna, per l’estructura del sol, per les plantes silvestres… I començarà a passar amb l’olivera… i anirà passant a altres conreus. Hi ha una consciència perquè hi ha una demanda del consumidor.
Teniu el banc de llavors
Hi havia un grup de set o vuit pagesos que havien conegut als darrers pagesos tradicionals de la comarca i havien rebut les seves llavors. Van venir a veure’ns i, a través del Consell Comarcal, l’ajuntament i nosaltres, vam crear el banc. Emmagatzemem les llavors i creem un protocol d’actuació, caracteritzant les varietats, fent-ne la reproducció i fent que es legalitzin.
Per treure una llavor al mercat cal registrar-la. Hi ha un procediment administratiu perquè has de donar seguretat. No pots vendre llavors sense el certificat sanitari, lliure de virus, bacteris i fongs. Aquí agafem les llavors i fem les analítiques sanitàries. Si tenen un virus, les has de reproduir per aconseguir-ne de sanes. No venem llavors, però col·laborem en el procés. A poc a poc hem anat recollint més varietats pel banc.