“He donat instruccions al meu client perquè guardi silenci, no dirà res.” “És igual, no importa, no tinc molta fe en les paraules… segons les estadístiques, una persona normal menteix tres vegades al parlar cada deu minuts… gent normal, no hem estudiat als que pretenen volar una església afroamericana… els resultats serien diferents”.
És l’escena inicial de “Lie to me” (Menteix-me), protagonitzada per Tim Roth. Interpreta un expert capaç, llegint el llenguatge corporal, de determinar si una persona menteix i per què. En aquesta escena, és capaç de treure-li informació al “dolent” gràcies a una microexpressió de felicitat que se li escapa, quan veu que els de l’FBI estan equivocats, i a un altre moviment involuntari de les espatlles quan els vol enganyar.
És molt difícil anul·lar els senyals no verbals.
Segons el psicòleg alemany Albert Mehrabian, quan comuniquem emocions i sentiments, la major part del missatge recau en el llenguatge no verbal. En aquests casos, el llenguatge corporal suposa el 55% de la informació, la veu el 28% i les paraules només el 7%. Això no aplica a altres tipus de comunicació. Així, quan un professor explica com es calcula una arrel quadrada, la major part de la comunicació, sense comptar el que escriu a la pissarra, està contingut en les paraules.
Estant drets, o asseguts, sense fer res, ja estem dient molt. Segons Mehrabian, es poden destacar quatre postures corporals: expansiva, tancada, d’apropament i de retirada. En una postura expansiva, el cos ocupa molt d’espai. Representa poder i confiança en un mateix, tot i que, de vegades pot denotar arrogància. Implica tenir l’esquena recta i les espatlles relaxades, els braços separats del cos i també relaxats, i les cames lleugerament separades. Fins i tot, si fingim la postura, aquesta té un impacte en com ens sentirem i comportarem. De forma inconscient enviarem senyals al nostre cervell i al nostre sistema endocrí. Farà que ens sentim més poderosos, més segurs i assertius, menys estressats i ansiosos, i més feliços i optimistes. La postura tancada és tot el contrari. El cos intenta reduir l’espai que ocupa. L’adoptem quan ens sentim impotents o subordinats a algú. És quan ens “fem petits”. Es corba l’esquena i les espatlles es contrauen, enfonsem el pit, abaixem el cap, els braços i les cames s’ajunten o, fins i tot, es creuen. De la mateixa manera que en la postura expansiva, si la fingim, també enviem senyals al cervell, en aquest cas de falta de poder, i de tensió. Pel que fa a la postura d’apropament, el cos s’inclina cap a la persona o la cosa d’interès. És una expressió d’atenció, enfocament i receptivitat cap al que s’està dient o fent. En una postura de retirada el cos s’inclina cap enrere. En aquest cas pot reflectir desinterès, falta de compromís o una actitud defensiva.
Cadascuna d’aquestes categoritzacions corporals té moltes variants. Per exemple, si en una postura expansiva, li afegim que els braços, lleugerament oberts, mostren els palmells i els peus estan separats a l’alçada de les espatlles, estem mostrant honestedat i que no ocultem res. En canvi, si posem les mans sobre els malucs, els peus a l’alçada de les espatlles, traiem el pit cap enfora, i mantenim el cap alt i la barbeta endavant, estem enviant un missatge d’agressivitat i d’autoritat.
Com de propers o distants estiguem respectes als altres també ens diu moltes coses. Segons l’antropòleg Edwars T. Hall, hi ha quatre tipus de distàncies entre persones. Entre 15 i 45 centímetres estem a una distància íntima i es dóna amb persones de molta confiança com amics, família i parella. Entre 46 i 120 centímetres estem a una distància personal i es dóna amb persones conegudes com a veïns, companys de feina i de classe. Entre 120 i 360 centímetres estem a una distància social, es dóna amb gent que acaben de presentar-nos o amb una persona que ens atén en una tenda. Més enllà de 360 centímetres és una distància pública i es dóna amb desconeguts en diferents espais com parcs o edificis públics. Cal tenir en compte, però, que en determinats contextos, està acceptat reduir la distància. Viatjar en metro en hora punta és un bon exemple d’apropament. També cal considerar que hi ha diferències. No mantenen la mateixa distància una persona de Londres que una de Casablanca.
A banda de la posició corporal, també hi ha detalls que ens poden dir coses. Per exemple, unir les puntes dels dits, amb les mans relaxades, per sota del cap, i els palmells separats, és una mostra de confiança en un mateix. Comunica que confiem en els nostres pensaments i idees, i que no dubtem. En canvi, tenir els dits entrellaçats poden comunicar ansietat o repressió. Els braços creuats poden ser un senyal de rebuig o de desacord. Ara bé, si tenim els polses amunt, poden ser-ho d’orgull. Si tenim les mans darrere de l’esquena, per contra, és símptoma de confiança i falta de por. Les cames creuades indiquen una actitud defensiva i tancada. Un peu avançat pot indicar ganes de marxar si apunta a la sortida. En canvi, si el peu apunta cap a una persona, és que la considera interessant. Rodejar el coll amb la mà denota incomoditat, inseguretat i sensació de perill (estem programats per fer-ho com quan estem amenaçats per un depredador i així protegim la caròtida).
En aquest diàleg, també compten els gestos. Tocar-se el nas, pot indicar una mentida o, de vegades, un emprenyament. Tocar-se la boca, pot indicar inseguretat. Tocar-se l’orella, desig de bloquejar o no escoltar el que s’està dient. Rascar-se el coll, no estar segur del que es diu.
Per altra banda, tenim les expressions facials. Un somriure ampli indica alegria, felicitat, satisfacció o gust. Un somriure lleuger pot indicar cortesia, amabilitat o interès. Si és sorneguer pot denotar burla, sarcasme o superioritat. Una mirada fixa pot reflectir atenció, interès o concentració. Una mirada desafiant pot reflectir confrontació, desafiament o agressivitat. I evitar el contacte visual, pot indicar inseguretat, timidesa, desinterès o engany. Uns ulls entretancats indiquen concentració, escrutini o pensament profund. Si ho estan molt, indiquen sospita, desconfiança o desaprovació.
En l’episodi de “Lie to me” es fa referència a les microexpressions. Acostumen a expressar-se de forma subtil i molt breu, i a associar-se a les emocions bàsiques, és a dir, felicitat, tristor, por, sorpresa, ira i fàstic. Al protagonista l’ajuden a revelar sentiments reprimits, intencions ocultes o incongruències emocionals entre les paraules i el llenguatge corporal.