Segur que més d’una vegada heu escoltat la dita «Per Nadal, cada ovella al seu corral; per Sant Esteve, cada ovella a casa seva». De fet, segur que per Nadal vosaltres mateixos haureu reunit tota la família a casa vostra (o haureu estat convocats a la dels pares) en un àpat de retrobament que difícilment es pot repetir cap altre dia de l’any, i després, cadascú a casa seva, tot desitjant-vos un bon viatge de tornada.
Els temps són uns altres, però aquí rau l’origen de la festa del dia 26 de desembre que vam celebrar fa unes setmanes. Per Nadal, a les terres de costums carolingis, tota la família es reunia a la casa pairal «mare» amb el cap de família, entenent la família no com l’entenem avui, més aviat nuclear, sinó com l’entenien a l’època carolíngia: pares, fills, avis, oncles, cosins, besoncles, néts… L’àpat important era el dinar de Nadal, més que no pas el sopar del 24. La festa de Nadal acostumava a acabar tard i el viatge de tornada es posposava a l’endemà, el 26, per la qual cosa calia dormir al mas. I, és clar, hom necessitava un dia no laborable per tenir temps per poder tornar a casa seva. Vet aquí com la importància instrumental del dia 26 s’ha esdevingut en una festa nadalenca, tot i no ser-ho en els seus orígens.
El mapa rural català està farcit de masos, però ja veiem que hi havia masies «mare» on, per Nadal, fumejava la xemeneia, i d’altres, les «filles» o satèl·lit, que en depenien i que, el dia de Nadal, restaven buides. L’olotí Josep Danés, a principis de segle XX, va dividir les masies en tres grans famílies: les de la primera, d’arquitectura senzilla, tenen el carener de la coberta paral·lel a la façana principal.
La gran majoria eren masies satèl·lit d’altres més importants. Les de la segona família, la més coneguda i abundant, tenen el carener perpendicular a la façana principal i podien ser «mares» o «filles», depenent del cas. I, finalment, tenim la tercera família, reservada als grans masos, generalment sempre masies «mare», amb la coberta a quatre vents i de gran valor arquitectònic.
A Vilamajor n’hi ha dues de gran valor: can Derrocada i can Llinars. De manera que, per cremar els torrons i els excessos dels recents àpats familiars, us proposaré una ruta senzilla i agradable i, de passada, descobrir-les, si no les coneixeu ja. Som-hi?
La ruta surt de la Mongia de Vilamajor, al peu de l’església de Sant Pere de Vilamajor, on haureu pogut deixar el cotxe a l’aparcament del costat de la riera. Baixant per l’avinguda de Sant Nonet, al costat de la fàbrica de pinsos Picart, encara continua presidint el pla de Vilamajor la masia de can Derrocada. De planta rectangular i d’aspecte robust, aquesta gran masia tenia moltes masies satèl·lit, com la Rectoria, el molí de Baix, can Tomàs, can Messeguer… i les seves terres anaven des de can Canal fins a Sant Antoni i des de Vallserena fins a can Clavell. Abans de ser engolida per la fàbrica, havia acollit una petita comunitat de monges, diversos masovers, un quarter carlista i fou durant segles la casa dels Roig, una nissaga de batlles reials a Vilamajor.
Continuem per l’avinguda de Sant Elies en direcció a la muntanya fins que el carrer asfaltat es torna camí de terra. Una plana agrícola presidida per un altre mas imponent: can Llinars. Durant un temps va ser coneguda com a «mas Sagarra» perquè era la casa del cèlebre escriptor Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (1894-1961), un nom que figura entre els més prominents de les lletres catalanes del segle XX, tant per la seva obra literària, extensa i variada, com també per una important activitat periodística. A Sagarra es deu, encara, algunes de les millors traduccions al català de l’obra de Shakespeare i de Dante, no debades la seva traducció de La Divina Comèdia ha estat considerada pels crítics com la millor en qualsevol idioma.
Josep Maria de Sagarra era un dels descendents d’una antiga família de la noblesa catalana. L’any 1885 el seu pare, l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar (1853-1939), va fundar a la masia de can Llinars, ben coneguda al municipi de Sant Pere de Vilamajor, la Granja-Torre de Sagarra, una
important i premiada indústria lletera. La família construí les instal·lacions i quadres de manera a assegurar la seva pròpia producció de llet de vaca i cabra, amb la qual s’elaborava tot un ventall de productes lactis: formatges, cremes de llet, llet condensada, mantega… La bona marxa del negoci va estimular un augment de la producció, al punt que la llet produïda a can Llinars ja no era suficient i la família va acabar adquirint la producció de llet de les masies veïnes. De la mà de la família Sagarra, can Llinars, una cabreria tradicional i senzilla, es va anar transformant gradualment fins a convertir-se en un centre agrícola-industrial premiat a nivell nacional i internacional.
La indústria lletera ocupava la planta baixa de la masia i nombrosos annexos, mentre que la família Sagarra passava algunes estades a les habitacions de la planta noble. Era habitual veure córrer amunt i avall els joves germans Ignasi i Josep Maria. L’Ignasi, futur director del Museu Botànic de Barcelona, dedicava llargues estones a la cerca de papallones i petits insectes pels voltants del poble, mentre que en Josep Maria, empès per la seva vocació literària, buscava inspiració per als seus primers poemes. De fet, a les seves memòries dedica llargs fragments a Sant Pere de Vilamajor i, concretament, al període en què, recloent-se voluntàriament a la masia de can Llinars, enllestiria la redacció del poema «El mal caçador» (30 d’octubre de 1915). Així, doncs, recentment arribat d’Itàlia, que l’havia impressionat força, compara «els marbres definitius» d’Itàlia
amb «la modèstia de la riera pelada per l’hivern» i el color de «pa torrat d’aquells guarets finíssims» de Sant Pere de Vilamajor. Recorda llocs tan nostrats com can Vidal, can Gras de Vall, can Llobera, can Sorell a mitja muntanya i el Samon, més amunt, els geps de Roca-roja, el Pla de la Calma, el Turó de l’Home i el Matagalls. I no es descuida de les persones que poblen el seu doble escenari, adolescent i literari, com «[…] el pubill de can Sorell, que cada tarda passava a cavall de l’euga; o el vell Perera de Canyes, amb la visera cargolada de la seva gorra; o aquell gegantàs emigrat de cal Trompo de Santa Fe, que donava un cop d’ull a l’era de casa nostra, i se n’anava com un sant Cristòfol duent a coll-i-be una criatura escardalenca; i Pere el guardabosc, amb la seva barbota de color vermell i amb aquella bocassa de rap que no feia compliments per a engolir-se en cru tot un nial de botxins».
Curiosa és la descripció que fa de la Miquela, la masovera de can Vidal i «[…] una de les dones del nostre país que ha tingut més semblança física amb el ximpanzé femella». Això sí, molt bona cuinera!
Com ja veieu que hem caminat poc, us proposo que seguim la ruta d’El Camp Gran, de color blau i senyalitzada amb una espiga d’ordi blanca. No té pèrdua i en menys d’una hora tornarem a ser a la Mongia. Seguim pel camí principal per on hem vingut direcció muntanya. Travessem el pont de can Gras d’Avall, una altra masia «mare», encara que de la segona família arquitectònica que us comentava. Pujarem cap a can Panxa, vorejarem el Camp Gran i seguirem per la carena del Secà fins als Quatre Camins. Després, només ens caldrà baixar cap al poble i tornar, finalment, a la Mongia. Recordeu, no guardeu les botes gaire lluny perquè ben aviat us proposaré una nova excursió.
