A la novel·la “Els Pilars de la Terra”, Ken Follett narra el procés de construcció d’una catedral gòtica a una població fictícia, Kingsbridge, a l’Anglaterra de mitjan segle XII. Ens descriu els desafiaments tècnics i financers, incloent-hi la recerca de recursos, la contractació d’artesans i la superació d’obstacles naturals i humans. A través d’ella, explora temes com la innovació respecte a la tradició, el poder de la fe, i el paper de l’art i l’arquitectura com a expressions de l’esperit humà.
Possiblement, Follett va escollir el segle XII pels grans canvis socials, polítics i tecnològics que es van produir. En aquest article, us parlarem d’aquests canvis i de com van acabar creant els gremis professionals, molts dels quals han donat nom a diversos carrers de Barcelona, com per exemple Mirallers, Filateres, Argenteria, Assaonadors, Flassaders, Boters, Carders, de l’Esparteria, dels Escudellers o dels Sombrerers.
El feudalisme havia proporcionat estabilitat a Europa, alliberant-la de les invasions vikingues, sarraïnes i magiars dels segles anteriors. Però al segle XII es va arribar un punt en el qual els abusos dels senyors feudals van provocar l’èxode de camperols cap a les ciutats. La llegenda de Robin Hood s’ambienta justament en aquesta època. És quan neix la ciutat medieval, amb les seves fires i mercats, i apareix la burgesia, la qual busca els guanys en els diners, i no en la terra. Això provoca un gran canvi social: apareixen nous oficis, que sovint s’agrupen en gremis, canvia la mentalitat de la població buscant el plaer i la vida social, i s’experimenta un auge del transport i dels intercanvis comercials. També hi havia qui escapava del camp i es feia soldat de fortuna, anant a les fronteres de la cristiandat a fer les croades. Aquestes gestes, tot i que amb pocs resultats militars, van potenciar el comerç amb rutes entre Orient i Occident, fent encara més pròsperes les ciutats. A més, es produeix un renaixement cultural, recuperant-se i traduint-se obres de filòsofs i científics grecs i islàmics, tals com Aristòtil, Euclides, Ptolemeu i Ar-Razi. També es creen diverses innovacions tecnològiques com el pou artesià, aconseguint a un millor aprofitament de l’aigua, i el molí de vent (el primer document que el descriu és d’aquest segle).
És en aquest període quan l’art romànic fa la seva transició a l’art gòtic. Fins a aquell moment, l’art romànic s’havia desenvolupat al servei dels reis i de l’Església catòlica, representant l’ordre social i l’estabilitat del feudalisme. En canvi, l’art gòtic estava al servei dels burgesos i de les ciutats en expansió, representant el dinamisme, el progrés i l’ascensió social. Des del punt de vista tecnològic, els contraforts i l’arc ogival van permetre apuntalar les parets, fent-les més primes i amb la capacitat d’aguantar més pes. Això va permetre la construcció d’edificis més alts i lluminosos, simbolitzant l’aspiració cap al cel i la llum divina. A més, l’ús intensiu de vidrieres acolorides, escultures i pintures, va actuar com a mitjà d’instrucció religiosa i moral per a la població.
Per aixecar una catedral, les feines tenien un alt nivell d’exigència. Hem de pensar que una pedra mal tallada podia arribar a aturar tota l’obra. És un dels motius que van fer imprescindibles els gremis, els quals tenien estructures organitzatives i regulacions per assegurar la qualitat del treball, incloent-hi sistemes d’aprenentatge i mestria. Un aprenent s’entrenava sota un mestre durant anys abans de poder treballar de forma independent. Hi havia diferents gremis com picapedrers, escultors, fusters, vidriers o ferrers.
La capacitat de llegir entre els artesans de l’època medieval variava considerablement depenent de diversos factors, incloent-hi la seva ubicació geogràfica, el seu estatus dins del gremi, i l’accés a l’educació. No obstant això, en aquella època, moltes persones no sabien llegir ni escriure, ja que l’alfabetització no era tan estesa com en l’actualitat i es concentrava principalment entre el clergat, la noblesa, i altres elits. Les habilitats, per tant, sovint es transmetien a través de la tradició oral i de l’aprenentatge pràctic.
Ara bé, encara que l’alfabetització no fos comuna, els gremis feien ús de marques específiques. En el cas dels picapedrers les marques estaven tallades a la pedra, funcionant com a signatura o com a instruccions de muntatge. Podien indicar l’origen, a qui pertanyia la feina, o com s’havia d’orientar la pedra. A més, feien dibuixos i esbossos per comunicar cap a on anava la construcció.
A Barcelona van existir tres agrupacions gremials molt famoses: Els Esteves, els Elois i els Julians, cadascuna d’elles amb el nom del seu patró i un lloc de culte. Els Esteves tenien la Catedral de Barcelona com a lloc de culte. Eren membres de la gran confraria dels freners de Barcelona, la qual agrupava un conjunt de gremis que tenien en comú un ofici relacionat amb el cavall. Els freners fabricaven els frens dels cavalls (unes peces metàl·liques en forma d’H, que es posen a la boca del cavall i s’estiren amb les brides), sellers (feien les selles de muntar), els broquerers (escuts), els llancers (llances), els mandreters (mandrets, uns guants de ferro), cervellers (cascs), arnesers (armadures), i altres com collarers, basters, albarders, guardamassilers, batifullers, courers, buidadors, fonedors i brodadors. Els Elois tenien el lloc de culte a Nostra Senyora del Carme i els Julians a Sant Agustí. Altres gremis fora d’aquestes agrupacions els tenien en altres llocs com l’Església del Pi, el monestir de Sant Pere de les Puel·les o el convent de Framenors. El carrer que surt davant de l’absis de la catedral té, precisament, el nom de Freneria (el primer dels edificis d’aquest carrer va ser l’antiga seu del seu gremi).
Un fet interessant d’aquests gremis és que tenien, addicionalment al seu caràcter laboral, un caràcter esotèric i un caràcter militar. Un caràcter esotèric perquè la feina representava una transformació interna de la persona, sobretot en els gremis associats a la construcció de la catedral, i un militar perquè cadascun defenia una part de la muralla en cas d’atacs externs.
La construcció de la Catedral de Barcelona, oficialment coneguda com a Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia, va començar el 1298 i es va trigar sis segles a acabar-la. És plena de símbols, sent els símbols cristians els més destacats. El símbol de la creu en forma d’aspa és degut al fet que va ser un dels martiris de Santa Eulàlia, en negar-se a renunciar a la fe cristiana. El claustre, d’altra banda, té tretze oques blanques, una per cada càstig que va rebre Santa Eulàlia. Amb tot, també hi ha símbols associats als gremis. I és que les catedrals, a més a més de ser llocs de culte, es van convertir en llocs de reunió per als gremis. El gremi de sabaters, per exemple, tenia un altar amb el seu patró, Sant Marc. En el claustre hi ha sepultats diversos dels seus agremiats, amb lloses en les quals hi ha l’emblema de la sabata. Esparters i vidriers també van tenir una capella dedicada a Sant Miquel Arcàngel. I els llogaters de mules, una a Sant Antoni Abat. Per altra banda, hi ha símbols curiosos, com el del caragol de la torre dreta del campanar, que diuen que va ser una forma d’avergonyir la dona del constructor per les seves infidelitats.