“Hagués estat el jugador més gran de tots els temps. Aquest paio té una força que mai havia vist, no li importava ser agressiu, era intens, era competitiu… M’hauria agradat que hagués anat al gimnàs… aleshores hagués guanyat 12 anells”. Això deia Kobe Brian de Shaquille O’Neal, responent a l’entrevistador sobre què hagués passat si el Shaq hagués tingut l’ètica de treball que tenia ell.
Físicament, va ser un jugador enorme, amb 2,16 metres d’alçada i un pes que va oscil·lar entre 147 i 150 kg quan estava en actiu a l’NBA. Què va fer que fos tan gran? Només la seva genètica o alguna cosa més?
L’altura d’una persona ve determinada principalment per la longitud dels ossos llargs, especialment pels de les cames. Els ossos creixen durant la infantesa i l’adolescència per uns llocs molt concrets anomenats plaques de creixement. Un os llarg, com per exemple un fèmur, té dos extrems gruixuts units per una part llarga i més prima. En medicina a aquests extrems s’anomenen epífisis, i a la part del centre diàfisi (en purisme, l’extrem superior del fèmur, la que està més a prop del cos i s’ajusta a la pelvis, és l’epífisi proximal, i la inferior, la que es connecta a l’articulació del genoll, epífisi distal). Tanmateix, els “colls” que el separen epífisi i diàfisi s’anomenen metàfisis.
Com ho fa per créixer? Si mirem el fèmur d’un adult per raigs X, el veurem com una sola peça. En canvi, si mirem el d’un nen, ens farà la impressió que té tres parts. Entre cada epífisi (l’extrem) i metàfisi (el coll de l’extrem) hi ha una mena de “separació”. No és una separació real; el que sembla una discontinuïtat és un cartílag anomenat placa de creixement. Quan som nens aquest cartílag creix contínuament (té unes cèl·lules anomenades condròcits que són com uns petits constructors). La part de la placa que està més a prop de la diàfisi (la part llarga de l’os) es va calcificant, es converteix en os i d’aquesta manera es va allargant el fèmur. L’altra part continua sent un cartílag en creixement. En arribar a l’etapa adulta, tot el cartílag s’acaba convertint en os i deixa de créixer (hi ha excepcions, com per exemple si es produeix una fractura i es deixa una separació entre les dues parts; aleshores es fabrica més os per unir les dues parts).
Què fa que creixi més o que creixi menys? Hi ha una diferència molt evident entre sexes. Les dones, de mitjana, defineixen la seva alçada cap als 16 o 17 anys, tot i que poden créixer un o dos centímetres fins als 18 o més enllà. Els homes, en canvi, ho fan fins als 18 o 20, tot i que poden seguir fins als 23. El creixement s’atura perquè les hormones sexuals bloquegen el procés de creixement, especialment en les nenes i sobretot per l’estrogen. Per això, les nenes que tenen la primera menstruació de molt joves tendeixen a deixar de créixer abans que les que la tenen més tard.
A banda del factor sexe, el següent factor per determinar l’altura és l’herència genètica. Els pares de Shaq eren relativament alts (la seva mare, Lucille O’Neal, té una altura d’1,88 metres, força gran per una dona). Però no sempre es compleix que pares alts tenen fills alts. Això és perquè l’altura no és determinada per un únic gen, sinó que és un tret poligènic, és a dir que està influenciada per múltiples gens que també interaccionen entre ells (aquestes interaccions poden potenciar o disminuir els efectes dels gens individuals sobre l’altura). Ara bé, sí que es compleix estadísticament. Així, una zona amb la gent alta, estadísticament continuarà tenint les següents generacions altes. En aquest sentit, a tall d’exemple, als Països Baixos l’alçada mitjana és d’1,84 m, mentre que a Guatemala és d’1,64 m. Nosaltres estem en un punt intermedi, amb 1,74 m.
Però no només es tracta de la genètica. Gairebé en tots els països del món s’ha vist un creixement espectacular en els darrers cent anys, d’entre 10 i 20 centímetres (en el cas dels alemanys ho han fet en 13 centímetres i en el de les sud-coreanes en més de 20 centímetres). I això no ha estat cosa de la genètica. En els anteriors mil anys ni homes ni dones van créixer i, abans d’això, només ho van fer un o dos centímetres cada mil anys. Alguna cosa va passar des de la Revolució Industrial fins avui.
El creixement ossi necessita una intensa activitat anabòlica que se centra sobretot en la síntesi proteica. Qualsevol alteració que afecti la multiplicació cel·lular i la seva diferenciació, la síntesi del col·lagen o la formació de proteoglicans pot produir un canvi patològic i, conseqüentment, una disminució del creixement. Per tant, sembla lògic pensar que una bona nutrició és fonamental per a un bon creixement. Així, alguns estudis suggereixen que l’altura mitjana dels holandesos és, entre altres coses, deguda a una dieta rica en proteïnes (en el seu cas, a través d’un alt consum de productes làctics). Per altra banda, cal tenir una bona salut perquè el cos continuï amb el procés de creixement i no estigui dedicat a lluitar contra malalties o al·lèrgies. Així, un bon sistema de salut també fa que l’altura mitjana de la societat sigui major. El creixement mundial de la mitjana en altura dels darrers anys és conseqüència de la millora en la nutrició i en els sistemes de salut.
Tenim una sèrie d’elements que participen en el creixement: L’hormona del creixement, que estimula la divisió i la diferenciació de les cèl·lules de la placa de creixement; l’hormona tiroidal, que potència l’efecte de l’hormona de creixement; estrògens i andrògens, que influencien el ritme i la durada del creixement; els glucocorticoides, hormones esteroides que poden inhibir el creixement ossi; la vitamina D, essencial per a l’absorció del calci. L’exercici i el descans estimulen la producció de l’hormona del creixement. Per altra banda, els ossos són teixits vius i dinàmics que responen i s’adapten a les forces mecàniques del seu entorn, assegurant la seva força i integritat estructural.
Una bona genètica, una bona nutrició, una bona salut, fer exercici i descansar prou durant l’etapa de creixement contribueixen a tenir una gran altura.