Ben segur que recordeu el conte de la gota d’aigua que us explicaven a l’escola. La protagonista, que vivia feliç al mar, un bon dia rep els raigs del sol, s’evapora i comença un viatge pels núvols. Després, s’ajunta amb altres companyes i cau en forma de pluja a la muntanya, viatja pel riu i torna altra vegada a casa.
Avui, una versió actualitzada del conte, incorporaria uns quants passos intermedis més. La gota podria haver passat, entre altres llocs, per dessaladores, plantes de regeneració i potabilitzadores.
“Tots els habitatges han de disposar de serveis d’aigua freda i calenta, evacuació d’aigües i electricitat… un equip higiènic que estigui format, com a mínim, per un rentamans, un vàter i una dutxa… un equip de cuina que estigui format, com a mínim, per una aigüera… la instal·lació completa per a un equip de rentada de roba…” Són algunes de les condicions establertes per obtenir la cèdula d’habitabilitat d’un habitatge. Donem per fet que tindrem aigua potable en obrir una aixeta, i no som conscients de la complexitat que hi ha al darrere per fer-ho possible.
És complex i, alhora, enormement important. És per això que, des de temps immemorials, s’hi dediquen grans recursos. Un dels exemples més representatius és els dels aqüeductes romans. Eren una de les grans obres d’enginyeria, si no la més gran, de l’imperi romà. Amb ells portaven aigua des de fonts, que podien estar a cinquanta kilòmetres de distància, fins al cor de les ciutats. La major part passava per canals subterranis, tot i que estem més acostumats als típics aqüeductes amb arcs que encara podem veure en moltes ciutats. Per exemple, dels 507 kilòmetres que tenien els canals de la ciutat de Roma, 434 eren subterranis, 15 de superfície i només 59 amb arcs. A la capital van tenir fins a dotze aqüeductes alhora per disposar fins a un milió de metres cúbics d’aigua al dia. Amb ells cobrien les necessitats d’una població d’un milió de persones, onze grans termes, nou-cents banys públics i prop de mil quatre-centes fonts monumentals. A l’esforç de construcció s’ha de sumar el del sistema de manteniment, per evitar obstruccions i garantir la qualitat de l’aigua, i el del sistema de vigilància per evitar captacions clandestines. En paral·lel a aquesta, tenien una extensa xarxa de clavegueram per a evacuar les aigües un cop utilitzades.
Abans, altres civilitzacions havien desenvolupat sistemes de distribució d’aigua. Al segle VII aC, Nínive, capital d’Assíria, ja disposava d’un aqüeducte. Posteriorment, les més avançades potser van ser les ciutats gregues, amb sistemes de túnels, galeries i cisternes, però cap d’elles, ni de bon tros tenien les dimensions de les obres romanes. Per fer-nos una idea de les seves construccions, pensem que la cisterna de Yerebatan Saray que podem visitar a Istanbul, té una capacitat d’unes cinc piscines olímpiques (12.600 metres cúbics).
A l’edat mitjana es va descuidar la gestió de l’aigua. Probablement, això va contribuir a l’aparició de les grans epidèmies de l’època. La gent de les ciutats havia de recórrer a portadors d’aigua, que l’agafaven de fora de les ciutats i la transportaven manualment, perquè la que arribava per les canalitzacions sovint estava contaminada pels residus que hi abocava la població. No va ser fins al segle XIX quan es va tornar a donar importància a la distribució de l’aigua a les ciutats. Així, el 1804 es construeix un sistema complet de subministrament d’aigua potable per a Paisley, una ciutat escocesa, amb una planta de purificació amb filtres de sorra.
Des d’aleshores, la tecnologia no ha parat d’avançar. Avui, amb els sistemes de captació, tractament i distribució de l’aigua que tenim, ens és impossible de saber d’on prové l’aigua de l’aixeta de casa. Quan no hi ha sequera, ho fa principalment de rius (del Llobregat i del Ter en el cas de l’àrea de Barcelona) i de pous. L’abril del 2021, Aigües de Barcelona captava un 63% de rius i un 34% de pous. Quan hi ha sequera, la major part ho fa de dessalinitzadores i de plantes de regeneració. L’abril del 2023, el 33% de la captació d’Aigües de Barcelona prové de les dessalinitzadores i el 25% de les plantes de regeneració.
A Catalunya tenim dues grans dessalinitzadores, una al Llobregat i una a Tordera. Entre les dues, poden processar 80 hectòmetres cúbics a l’any. Per fer-nos una idea del volum que representa, un hectòmetre cúbic són unes 400 piscines olímpiques. La del Llobregat agafa l’aigua a 2,2 kilòmetres de la costa i a 30 metres de profunditat i la porta a la planta de tractament. Allà passa per un pretractament (amb flotació i diverses filtracions), per un tractament (amb un sistema d’osmosi inversa per dessalinitzar-la) i per un posttractament (a on se li afegeixen minerals que ha perdut en el procés d’osmosi). La salmorra resultant s’envia a la depuradora del Baix Llobregat, on es barreja amb l’aigua depurada, i s’aboca a 3 kilòmetres de la costa, a 60 metres de profunditat.
Per altra banda, tenim quaranta estacions de regeneració d’aigua. La capacitat màxima és de més del doble que el de les dessalinitzadores. L’any 2022 es van reutilitzar uns 70 hectòmetres cúbics a Catalunya. L’aigua resultant es destina a usos ambientals com cabals ecològics, recàrrega d’aqüífers i manteniment de zones humides, a usos industrials com refrigeració d’instal·lacions, a usos agrícoles, a usos lúdics com reg de camps de golf i a usos municipals com reg de zones verdes i neteja de carrers.
Amb o sense sequera, tenim les plantes de potabilització d’aigua, més de 250 a Catalunya, les quals són les encarregades de fer el tractament final de l’aigua que ens arriba a casa. Pot haver de passar per més o menys processos (desbast, mescla, floculació, decantació, filtració per sorra i carbó actiu, osmosi inversa…) fins a acabar amb una cloració.
Deixarem per a un pròxim article els aspectes de la sequera i de l’estalvi d’aigua. Amb tot, volem avançar-vos unes dades: Al consum humà directe es dedica menys del 20% de l’aigua total que es consumeix a Catalunya. La major part, una mica més del 70%, es dedica a l’agricultura, principalment als regadius. Tot i que, per volum, aquesta semblaria la millor partida per reduir-ne el consum, sembla que necessitem mantenir els regadius. Un terreny de regadiu produeix més del doble d’aliments que un de secà (el 20% de la superfície mundial cultivada és de regadiu i produeix el 40% dels aliments). Per altra banda, la FAO calcula que, el 2050, l’agricultura haurà de produir un 50% més d’aliments, fibres i biocombustibles que el 2012 per satisfer la demanda mundial. Si no hi ha avenços que millorin la producció agrícola, o no es canvia radicalment la forma de consumir, no hi haurà altra solució que convertir terrenys de secà en regadius o incrementar la superfície cultivable per cobrir les necessitats globals.