Quan els estudiants arriben a Hogwarts, l’escola de Màgia i Bruixeria de la sèrie de llibres de Harry Potter, se’ls assigna a una de les quatre cases: Gryffindors, Ravenclaws, Slytherins o Hufflepuffs. El responsable de la selecció és un barret que, posat al cap, té en compte quines són les qualitats i valors de l’estudiant, assignant-li la casa més adient.
Posteriorment, estar amb companys amb qualitats i valors similars, conviure i tenir experiències comunes, juntament amb la rivalitat amb les altres cases, farà que desenvolupin un fort sentiment de pertinença.
No cal ser un bruixot o una bruixa per tenir sentiment de pertinença a un grup en particular. Els Muggles (com ens anomenen a Hogwarts a les persones sense cap connexió amb la màgia) també tenim aquest sentiment. I ben arrelat.
No és només un desig, sentir que pertanyem a un grup és una necessitat. Dels cinc nivells de la piràmide de Maslow, l’afiliació es troba en el tercer nivell, només superada en prioritat per les necessitats biològiques i les de seguretat. Té molt de sentit que l’evolució humana l’hagi prioritzat, donat que hagués estat molt difícil que una persona sobrevisqués tota sola a la natura.
Ben probablement, ja naixem programats per pertànyer a grups.En els primers instants de la nostra vida ens trobem amb el primer grup, la família. Amb el pas del temps establim llaços amb persones fora del nucli, però les primeres relacions socials, en general es produeixen a casa. És a on coneixem per primera vegada el que significa pertànyer. A mesura que creixem, busquem trobar aquest sentiment en altres grups, com ara els amics o companys.
És un sentiment molt important per als més petits de la casa. Cal ser conscient que, tot i estar rodejats de gent que estimen, poden arribar a sentir-se sols, sobretot en determinats moments. Quan ve un nou germanet, el qual tindrà l’atenció de tots, és un moment especialment delicat on el germà gran pot sentir-se exclòs. És habitual que aleshores busqui la forma de cridar l’atenció dels pares perquè el tornin a integrar. Pot fer-ho de formes molt diverses, com deixar de controlar els esfínters o utilitzar paraules malsonants.
Per evitar que se sentin exclosos, cal fer-los partícips de les coses que succeeixen a la família. Algunes de les coses que podem fer per fer-los sentir part d’ella són: involucrar-los en activitats útils (segons la seva edat); establir rutines i compartir moments especials i reunions familiars; dirigir-s’hi sempre de manera cordial i ferma, fomentant el respecte mutu; incloure’ls a l’hora d’establir uns límits raonables; complir els acords que hàgim fet amb ells; mostrar empatia quan se sentin dolguts; evitar càstigs i represàlies; fomentar la confiança, escoltant-los reflexivament; compartir amb ells els nostres sentiments (també segons la seva edat).
El sentit de pertinença està estretament relacionat amb la construcció de la identitat. Formem un concepte dels qui som, segons les relacions que establim amb els altres. Així, tendim a sentir-nos segurs quan compartim punts comuns amb aquells que ens envolten. Totes les persones experimenten sentit de pertinença cap a diversos grups diferents al llarg de la vida. Pertànyer a un col·lectiu no exclou que ens identifiquem amb un altre, ja que aquesta pertinença pot fer referència a diverses facetes de la nostra persona. Podem sentir que pertanyem a una família, cultura, professió, classe social, equip esportiu, religió, raça, afició, ideologia política, etc.
El sentiment de pertinença té una base biològica. És conegut el paper d’algunes hormones a les nostres relacions socials. En concret, l’oxitocina es relaciona directament amb la lactància materna, és a dir, l’hormona que la mare la segrega quan alleta el seu fill. Tots tenim aquesta hormona, i el que és interessant és que varia la seva quantitat al nostre cos segons les interaccions socials que tinguem. Davant l’estímul o el contacte físic augmenta. Es produeix una sensació de reducció de l’estrès en el cervell i en l’organisme en general. En paral·lel, es redueix la producció del cortisol, una hormona que té l’efecte contrari. El cortisol se segrega quan ens sentim amenaçats, espantats, abandonats, ansiosos, o sentim por. Ens posa alertes, ens fa sentir angoixats, com si fos a passar alguna cosa dolenta. Quan estem en un grup i ens sentim acollits, comencem a segregar oxitocina, sentim benestar, ens relaxem, ens sentim compresos i integrats. I ho fem en més quantitat en les relacions duradores i estables. Per contra, s’ha descobert que, quan un individu se sent rebutjat socialment o per un grup de persones, sent estrès físic fins al punt que se’l denomina “dolor social”. En l’àmbit neurològic, el rebuig social té la mateixa resposta que el dolor físic, és a dir, comparteixen els mateixos circuits neuronals.
Pertànyer a un grup té avantatges. Ens permet vincular-nos amb persones que ens poden proporcionar una perspectiva diversa de les coses. Ens incrementa l’autoconfiança, quan aquells amb els qui compartim una identitat ens fan costat, sentim que podem amb tot. També ens ajuda a tenir una estructura i un ordre clars. En tots els grups hi ha certs costums i rituals que ens ajuden a organitzar la vida, com poden ser, per exemple, els horaris laborals. I també són un refugi físic i emocional davant de l’adversitat.
Amb tot, pot tenir alguns inconvenients. En general, ser part d’un grup implica complir una sèrie de normes i codis establerts, amb els quals podem no estar d’acord. La pressió del grup pot impedir-nos actuar d’acord amb els nostres valors personals. En voler encaixar com sigui, podem comportar-nos com el grup espera i no com realment volem. És important, per tant, tenir un criteri propi ben establert perquè el grup no exerceixi una influència tal que ignorem el que pensem o volem.
Cal tenir criteri propi. Tingueu present que Harry Potter, Ron i Hermione no sempre segueixen les normes establertes a Hogwarts!