Decorar amb ànima
Debbie Wolowitz era la mare dominant d’en Howard a Big Bang Theory. Mai la vam poder veure en escena, només la podíem escoltar cridant al seu fill, des de la seva habitació. Aquest personatge de la sèrie va morir a la vuitena temporada, a causa de la mort sobtada de l’actriu que l’interpretava, Carol Ann Susi.
Johnny Galecki (Leonard) i Steve Molaro (productor i guionista), van decidir posar una petita foto de l’actriu a la nevera de l’apartament del Sheldon i el Leonard. Va ser un homenatge que es va poder veure fins al final de la sèrie.
Aquell espai, l’escenari, no era un espai buit d’emocions, sinó tot el contrari. Ben segur, molts més objectes del set de rodatge tenien un significat molt especial pels qui hi treballaven.
Hi ha espais que tenen ànima.
Quan decorem un espai, com una estança de casa nostra, hem de considerar la seva funcionalitat i la seva estètica. També hem de considerar la seva ànima.
Fa anys es deia que hi havia una empresa que et podia vendre, ben barata, una enciclopèdia amb els fulls en blanc, però amb una coberta de pell ben maca, per exhibir al moble del menjador. Segurament era una llegenda de l’època, però descriu perfectament un dels errors més comuns en decorar la llar: fer-ne un aparador.
Els elements que són més significatius en la decoració són els elements que són de debò significatius per nosaltres. Són els que li donen caràcter, personalitat i ànima a un espai.
Les coses que han estat de la nostra família són un dels elements més destacables per donar personalitat a la llar. No cal que sigui una gran antiguitat ni que tingui un gran valor econòmic. N’hi ha prou que tingui un valor per nosaltres. Pot connectar-nos amb la nostra història personal i amb la dels nostres avantpassats. Pot donar-nos un sentit d’arrelament i pertinença, i de continuïtat i preservació dels valors i les tradicions familiars. És un homenatge a les generacions anteriors. Hi ha una gamma molt àmplia d’objectes que podem englobar en aquesta categoria, com mobles, rellotges, porcellanes, quadres o fotografies antigues. No cal que siguin molt antics, poden ser objectes vintage com un tocadiscs o uns utensilis de cuina.
Els objectes que ens evoquen relacions personals són uns dels altres elements a destacar. Poden ser fotografies familiars, obres d’art creades per persones estimades o objectes de tota mena que tinguin un valor sentimental per nosaltres. Fins i tot pot ser-ho un aroma que despleguem a casa perquè ens recorda una persona i un moment especial.
Els hobbies són una altra font d’objectes per a una decoració amb ànima. Si ets un boig de la música, potser t’agradarà envoltar-te amb vinils, o veure el teu instrument preferit. Si ets dels que t’agrada viatjar pel món, potser penjaràs una làmina o un mapa d’alguna part del món, sigui per recordar-te les coses que hi has viscut o els llocs a on vols anar a futur. Fins i tot pot ser que hi dediquis un espai, com podria ser un petit taller de ceràmica o un gimnàs personal.
La teva professió també és quelcom que pots fer evident a casa teva, sempre que no siguis dels que necessita desconnectar del tot quan acaba la jornada laboral. És molt habitual que un músic tingui les seves guitarres ben a mà a casa, i que aquestes formin part de la decoració.
També ho és tot allò el que té a veure amb la nostra relació amb la comunitat, des d’activitats en les quals col·laborem o d’esdeveniments especials. Una làmina d’una festa popular pot fer-nos sentir part d’aquell lloc.
Amb tot, cal evitar que la casa sigui un trofeu a on exhibir els nostres trofeus. Si pengem un cartell d’una obra de teatre que vam fer, ho hem de fer perquè té un sentit íntim i emocional per a nosaltres. És millor que l’evitem si el posem exclusivament perquè volem fer el fatxenda davant dels amics i de la família. D’una manera o altra, això es transmetrà i jugarà en contra nostre. Òbviament, hi ha situacions en les quals és lícit i, fins i tot convenient, exposar els nostres èxits. Per exemple, si som un fisioterapeuta que treballa a casa, segurament exposarem els nostres títols per mostrar les nostres capacitats.
L’ànima d’una llar és la marca personal de qui hi viu. I es percep com es percep en les arrugues de la cara d’una persona d’edat avançada. Cada arruga és resultat de tota una vida i de la forma en què s’hi ha enfrontat. Quan ens valorem com som, quan ens estimem, ens mostrem com som. Això es pot aplicar a la decoració de la casa.
Els espais també poden tenir la seva pròpia història personal. Tenen les seves arrugues i les seves cicatrius. Les seves arrels. Per exemple, l’estil de decoració industrial valora molt la utilització d’elements de la mateixa estructura de l’edifici, encara que siguin elements d’una vella fàbrica, com una canonada o una paret de totxanes. L’estil mediterrani valora els elements que tenen a veure amb la nostra cultura o del nostre entorn, com antigues fotografies de llocs d’estiueig, plantes autòctones o objectes artesanals tradicionals.
El procés de decorar un espai és molt similar al d’escriure una narració. En una narració s’estableix un objectiu, és a dir, un missatge. Després es decideix el to amb el qual el narrarem. Posteriorment, determinem com generar curiositat, i anem introduint elements clau. Amb tot establert, ja podem desenvolupar la història i, finalment, sorprendre. Un espai ben decorat també té un missatge, uns elements clau i una història a explicar. La història de l’edifici i la nostra història personal són ideals per a això.
Els directors d’escena, de teatre o de cinema, saben que tot el que es pot veure ha de tenir un sentit. Saben que no s’ha de posar coses només per omplir l’espai. Com a espectadors, sabem (normalment) si veurem una bona pel·lícula o una de les dolentes, només veient uns segons del tràiler. I és que, conscientment o inconscient, tenim la capacitat de percebre si hi ha coherència en allò que estem veient o si, per contra, hi ha objectes que falten o altres que no haurien de ser-hi. També som capaços de veure hi ha o no hi ha vida en aquell lloc. D’alguna manera sabem detectar els objectes “fake”, com aquelles enciclopèdies de pàgines en blanc.
En resum, no es tracta d’omplir l’espai amb molts objectes sense sentit, sinó tenir elements que tinguin molt de sentit.