Per respondre la pregunta hauríem de definir primer què és la intel·ligència. Però ens trobem que no hi ha una resposta única. Segons un grup d’investigadors, el Mainstream Science on Intelligence, és una capacitat mental molt general que, entre altres coses, implica l’habilitat de raonar, planejar, resoldre problemes, pensar de manera abstracta, comprendre idees complexes, aprendre ràpidament i aprendre de l’experiència. No és un mer aprenentatge dels llibres, ni una habilitat estrictament acadèmica, ni un talent per a superar proves. Més bé, el concepte es refereix a la capacitat de comprendre el nostre entorn.
Si ens quedem amb aquesta definició, podem afirmar que la intel·ligència artificial (IA) encara està molt lluny de la nostra. Les IA actuals són especialitzades i se centren en tasques específiques. Poden fer feines com anàlisi de dades, reconeixement de veu o imatge, o generar llenguatge natural. La intel·ligència humana és molt més general i adaptable.
Aleshores, d’on prové la por a les IA?
Sempre que hi ha una gran revolució tecnològica es produeixen canvis en l’estructura econòmica, amb afectació en l’estructura laboral, i canvis en l’estructura social. Es van produir canvis quan va aparèixer la màquina de vapor durant la Revolució Industrial, i quan va aparèixer Internet al segle XX. És principalment per això que aquesta mena de canvis generen preocupacions, sobretot en els sectors més afectats.
Amb tot, la IA té un punt de preocupació més que les revolucions precedents. De sempre, les decisions han estat preses per persones. Fins i tot quan les han pres els ordinadors, ho han fet seguint instruccions detallades de persones reals. Els programes informàtics han seguit el que els programadors els hi ha dit que fessin. Les decisions dels ordinadors han estat previsibles. El programa de l’assecadora, quan la roba està eixuta, atura el procés de subministrar aire calent i avisa amb un senyal acústic. El programador d’aquest electrodomèstic va escriure un codi informàtic a on s’especifica que, quan la humitat baixa d’un cert valor, el procés d’assecament s’atura i avisa a l’usuari. Les IA, per contra, decideixen per si mateixes, i no són previsibles com el programa de l’assecadora. Per tant, si no gestionem correctament una IA, podem perdre el control. Amb una IA mal gestionada, l’assecadora ens podria fer malbé la roba i no seria gaire greu. Altres funcions que siguin operades per una IA podrien generar mals majors.
I ens hem de preocupar que ens pugui substituir, als humans? És difícil, si no impossible, quantificar fidelment com de lluny està la intel·ligència artificial de la nostra. Amb tot, en aquest article intentarem comparar-les de forma molt aproximada.
Les IA estan constituïdes pel que s’anomenen xarxes neuronals i, aquestes, estan compostes per neurones artificials. Podríem pensar, pel nom, que són similars al cervell i a les seves neurones. En realitat, són molt diferents. Se les ha anomenat així perquè els programadors de les IA han copiat, en part, la forma de funcionar del cervell.
Si heu vist una il·lustració d’una neurona biològica, us haureu fixat que és una cèl·lula allargada amb unes terminacions en els extrems. Són les que fan servir per connectar-se amb altres neurones. Les neurones artificials fan més o menys el mateix, es connecten unes amb les altres, formant una xarxa neuronal. A diferència de les biològiques, que són cèl·lules físiques, aquestes són un petit programa informàtic que està carregat dins d’un ordinador, i que està unit a altres petits programes informàtics. No els hi podríeu fer una foto.
Les neurones humanes tenen una estructura extremadament complexa. Cada neurona està formada per un cos cel·lular que conté el nucli i altres orgànuls, així com múltiples extensions conegudes com a dendrites i axons. És a dir, tenen moltes entrades i sortides d’informació. En canvi, les neurones artificials estan programades amb unes poques entrades i una sola sortida. Per altra banda, les neurones humanes utilitzen una ampla gamma de neurotransmissors i senyals bioquímics per a la comunicació i la transmissió d’impulsos elèctrics. Aquests senyals són altament regulats i modulats per garantir un funcionament precís i coordinat del sistema nerviós. També cal tenir en compte que el cervell humà conté una gran varietat de tipus de neurones amb funcions especialitzades. Aquesta diversitat funcional permet un processament complex de la informació i la realització de tasques cognitives sofisticades com el raonament, la memòria, la percepció i el llenguatge.
L’analogia més bàsica entre les neurones artificials i les reals implica com gestionen la informació que entra. Ambdós tipus de neurones, a partir de la informació que reben, decideixen si envien el seu propi senyal a altres neurones. Si bé les neurones artificials es basen en un càlcul senzill per prendre aquesta decisió, dècades d’investigació han demostrat que el procés és molt més complicat en les neurones biològiques. Timothy P. Lillicrap, neurocientífic canadenc i investigador en intel·ligència artificial, professor adjunt a la University College de Londres i investigador del personal de Google DeepMind, ha calculat que es requereixen unes 1000 neurones artificials per simular a una sola neurona humana.
Un cervell humà té entre vuitanta-sis mil milions i cent mil milions de neurones. Si tenim en compte que es poden necessitar mil neurones artificials per simular-ne una de biològica, voldria dir que necessitaríem una IA amb un total de cent bilions de neurones artificials per simular un cervell humà (aquesta xifra tan gran es visualitza molt millor en números: 100.000.000.000.000).
I quantes neurones artificials tenen les IA actuals? No és una informació que acostumin a publicar les seves empreses. Però sí que publiquen el nombre de paràmetres amb els quals treballen i, a partir d’aquest número ens podem fer una idea. Tot i que no hi ha una relació directa entre paràmetres de la IA i neurones, cada paràmetre pot necessitar com a mínim una neurona, i podem fer la suposició que seran d’un ordre de magnitud similar (cal assenyalar que, en realitat, la relació depèn molt de l’arquitectura dels programes de la IA, però ens serveix per al nostre propòsit de fer una comparativa amb el cervell humà).
El xat GPT-3 és un model de generació de llenguatge amb aproximadament cent setanta-cinc mil milions de paràmetres. És una xifra molt gran, però, tot i això, si suposem que és el mateix número de neurones, és 571 vegades menor que la que, teòricament, necessitaríem per replicar un cervell humà.
Amb tot, si suméssim 571 xats com el GPT-3, no hi ha cap garantia que poguéssim simular el funcionament del cervell. Segurament és més complex que un conjunt de neurones que treballen unides amb altres, però de forma independent. Tenim ones cerebrals, com ara ones tipus delta, theta, alfa, beta i gamma, cadascuna amb una freqüència característica i associada amb diferents estats mentals i funcions cognitives, que poden estar sincronitzades entre regions cerebrals distants, permetent la comunicació i la coordinació entre àrees diverses. La comunicació i la coordinació entre elles es considera crucial per a processos cognitius més complexos, com ara la percepció, l’atenció, la memòria i la presa de decisions.
Les pors són lògiques com a reacció a una revolució tecnològica que portarà grans canvis. Però no hem de tenir por que ens puguin substituir com a éssers humans. Almenys, no encara.