L´albergína (o esberzínia), és una hortalissa que va eixir a l´Índia, on ja es coneixia dos mil anys abans de Crist. D´allí es va disseminar cap a l´est, fins a la Xina. Posteriorment, durant l´edat mitjana, els àrabs, en el seu expendiment pel nord d´Àfrica, la van introduir al sud de la península ibérica.
Per entendre aquest fet, s´ha de tenir en compte la influència àrab a la Mediterrània durant la propagació de l´Islam i la creació d´Al-Àndalus. A Catalunya, però, l´albergínia va arribar a través de fonts indirectes, en concret des de la Corona Catalanoaragonesa. Amb el pas del temps el seu cultiu va traspassar fronteres territorials, i va acabar estenent-se a la resta d´Europa.
La planta de l´albergínia necessita moltes hores de sol i temperaturas elevades per a créixer, és per aquest motiu que als mercats se´n troba, principalment, a finals de primavera i a l´estiu. Les albergínies que veiem a l´hivern procedeixen, amb molta probabilitat, d´hivernacles climatitzats o de països llunyans.
Actualment, als nostres mercats s´ofereixen tres tipus d´albergínies, les més corrents són la morada (o negre) i la ratllada, en canvi la blanca no és tant habitual.
Aquesta varietat d´albergínia és original de la zona del Bages. Tot i que havia estat un cultiu tradicional, en el decurs dels anys, i de manera progressiva, es va anar abandonant, de tal manera que fa un segle només es conreava en un nombre reduït de petits horts, i anava destinada, exclusivament, per a l´ autoconsum.
La causa d´aquest desinterès podría trobar-se en diversos factors: el cicle de cultiu de l´albergínia blanca és més curt respecte de les altres varietats, i conservar-la resulta complicat, atès que madura ràpidament. A més a més la planta és molt propensa a partir malaties i plagues, en especial de mosca blanca i d´aranya vermella, que dessequen les fulles i malmeten tant el fruit con el peduncle. Altrament, sembla ser, que no era molt acceptada per la societat, ja que se l´assosiava a determinades malalties. Entre d´altres, se li atribuïa la capacitat de provocar bogeria, fins el punt que va rebre el malnom de ”Solanum insanum”.
Sigui com sigui, durant el segle XX, el cultiu de l´albergínia blanca, a tot Catalunya, va patir una drástica davallada i a punt va estar de desaparèixer.
Per fortuna, a partir de l´any 2.009, la Fundació Alicía i el Gremi d´Hosteleria i Turisme del Bages, entre d´altres entitats comarcals, van començar a treballar en la recuperació, promoció i re-introducció al mercat i l´hosteleria d´aquest producte. I fou gràcies a la bona acceptació i l´èxit posterior d´ aquell projecte, que l´albergínia blanca és va poder salvar de l´extinció, i avui en dia tenim la sort de poder gaudir-ne.
L´albergínia blanca rep el nom pel color de la seva pell, que es presenta llisa i brillant. Posseix una carn suau, esponjosa i a la vegada melosa, que, en menjar-la deixa una agradable textura al paladar. Defora presenta forma bombada i sol ser més petita que la morada o la ratllada.
Totes les varietats d´albergínia contenen solanina, una forma de nicotina, que
resulta tòxica si es consumeix en cru. Per això, a diferència d´altres hortalisses, l´albergínia sempre s´ha de menjar cuita.
Com a curiositat cal afegir que, l´albergínia no sempre ha estat tal com la coneixem en l´actualitat. Aquesta és l´hortalissa que més ha evolucionat en el decurs de la seva história, tant en forma com de color.