L’estètica dels plats arreu del món
Sombra aquí, sombra allá
Maquíllate, maquíllate
Un espejo de cristal
Y mírate y mírate.
Segur que reconeixeu la cançó “Maquíllate” de Mecano. Pot ser, fins i tot, que us hagi vingut al cap la seva melodia alegre i optimista, amb el seu ritme enèrgic i el seu toc pop. La lletra, amb un to simpàtic, tracta de l’obsessió de determinades persones de no deixar-se veure sense anar perfectament maquillades. Estiguem o no d’acord, la realitat és que la imatge és important. I no només la imatge personal. La cuidem en tots els àmbits, inclosos els plats que també “maquillem” quan els hi afegim safrà o qualsevol altre colorant alimentari.
L’estètica depèn molt del lloc. En la percepció del que és bell o lleig hi influeixen aspectes com la cultura, les creences, les tradicions i les influències externes. Ben segur que, si el títol de la cançó hagués estat Huàzhuāngpǐn (化妆品) i el vídeo s’hagués rodat a la Xina, la protagonista portaria un maquillatge diferent del que lluïa l’Ana Torroja.
Cada cultura gastronòmica té les seves particularitats tals com què es pot i què no es pot menjar, com es prepara, com es presenta i com hi interaccionem. Aquestes particularitats són resultat de la seva història, tradicions, geografia, clima, recursos naturals i influències de tercers que hagin tingut.
Si ens centrem en l’aspecte de la presentació del menjar, veurem que a Catalunya, aquesta sol ser simple i elegant, posant l’èmfasi en els ingredients de qualitat i frescos. Els plats catalans són sovint monocromàtics, amb una presentació que posa l’accent en els sabors naturals dels aliments. Si la contrastem amb la gastronomia xinesa, per posar un exemple ben diferent, veurem que aquesta tendeix a centrar-se en la varietat i la quantitat, amb plats que sovint es presenten en grans plats compartits per als comensals. A més, la cuina xinesa també valora més la presentació dels plats, sent més elaborada i artística que la nostra, amb una gran atenció als detalls i als colors dels aliments.
Hi ha alguna relació entre com es presenta el menjar en un indret del món i com es maquilla la seva gent? En teoria l’estètica hauria de ser un concepte general aplicable tant als plats com a les persones. En aquests dos casos aquesta relació hi és. A Catalunya el maquillatge sol ser bastant natural i minimalista, centrant-se en la pell neta, llavis hidratats i pestanyes ben definides. La base de maquillatge és lleugera i no es busca una cobertura total, sinó una pell radiant i saludable. Els colors de llavis solen ser suaus i neutres, i les ombres d’ulls són en tons càlids i terrosos, com marró, bronze o daurat, que realcen la mirada sense ser massa dramàtics. Podríem dir que és una mica com la nostra gastronomia. El maquillatge xinès, en contrast amb el català, sol ser més colorit i audaç. Una mica com ho són els seus plats. La pell neta i radiant és important, però també busquen destacar els ulls amb l’ús d’ombres en colors brillants i pestanyes postisses. Els llavis també són una part rellevant del seu maquillatge, i s’usen colors vius i audaços com el vermell o el rosa.
Ens podem fixar en una altra cultura gastronòmica ben diferent i fer el mateix exercici. Veurem com la japonesa, fortament influenciada per l’art i la natura, posa especial èmfasi en la creació d’un equilibri visual en els plats, amb l’ús de colors vius i contrastos, així com la disposició detallada i simètrica dels aliments al plat.
Sol utilitzar plats i recipients de ceràmica artesanal o de fusta, elegants i estèticament agradables i, com a decoració, fa servir fulles, flors, fruits secs i altres elements naturals. Nosaltres, en canvi, fem una presentació més senzilla i natural dels plats, amb una disposició pràctica dels aliments al plat, amb poca decoració, com a molt unes herbes fresques i un raig d’oli, i amb recipients pràctics i senzills, com ara plats fondos, cassoles i olles.
En aquest cas també hi ha un paral·lelisme amb el maquillatge japonès. Aquest se centra en la bellesa natural i en la cerca de la perfecció en la pell. La base de maquillatge és lleugera i no busca la cobertura total, sinó que busca una pell radiant i hidratada. Els llavis són subtils amb colors suaus i neutres, mentre que els ulls són l’element més destacat amb l’ús d’ombres en tons suaus i pestanyes ben llargues i corbades.
En un altre extrem de la japonesa estaria la gastronomia italiana, on la senzillesa es manifesta a través de plats que solen ser poc elaborats, amb pocs ingredients i poc sofisticats, però amb una gran qualitat. Els plats italians solen estar fets amb ingredients frescos, de temporada i de la regió, el que els dóna una naturalitat especial.
Miren de destacar la bellesa dels ingredients per si mateixos. El menjar és servit en plats de ceràmica o de fusta i sovint presenta de manera rústica. La decoració o les guarnicions són escasses o nul·les. Nosaltres tenim una mica més cura de l’estètica, acostumem a fer servir guarnicions i decoracions que complementen el plat que el fan més atractiu.
En aquest cas no hi ha un paral·lelisme tan clar com en els casos anteriors entre l’estètica dels plats i l’estètica personal. El maquillatge italià és conegut per ser més glamurós i sofisticat. Solen usar una base de maquillatge més pesada per obtenir una pell perfecta i cobertura completa, i els llavis solen ser el centre d’atenció amb colors vibrants i audaços.
També és habitual l’ús d’ombra d’ulls fumada en tons negres o marrons profunds per aconseguir un aspecte més dramàtic. Probablement, la moda i la indústria han tingut en ells una major influència en l’aspecte personal, i menys en el gastronòmic. Ben segur que la seva tradició gastronòmica ha estat molt robusta i no ha estat tan modificada per la moda i la indústria. Amb tot, la indústria alimentària, i això passa tant a Itàlia com a casa nostra, ha introduït colorants i altres additius canviant radicalment l’aspecte de productes com refrescs, galetes, gelats o salses preparades.
Avui, estem tan acostumats a veure’ls amb colors vius i atractius que, si ens els volguessin vendre ara amb els seus colors naturals, arrufaríem el nas i dubtaríem de la seva qualitat.