Si hi ha un estil que pot sortir ben parat de combinar materials naturals, com la fusta, amb materials artificials com el plàstic i el metacrilat, és l’estil Pop. És cridaner i acolorit, despreocupat i vitalista, nascut del moviment Pop Art. I sembla que no passi mai de moda.
El moviment Pop Art neix als anys cinquanta a Anglaterra. Els seus orígens es troben en un moviment anterior, el dadaisme, que s’havia desenvolupat entre 1916 i 1925. Aquest havia sorgit com a resposta a la Primera Guerra Mundial, i ho va fer anant contra les convencions artístiques del moment i burlant-se de l’artista burgès i del seu art. Són conegudes les obres d’art de Marcel Duchamp fetes amb productes corrents, com la seva “Fontaine”, o font, a on va utilitzar un urinari estàndard com a objecte artístic. El Pop Art seguirà la mateixa línia d’usar els objectes quotidians com a obres d’art. La diferència és que descarrega l’obra d’art de tota filosofia “anti artística”.
El Pop Art, com també feia el dadaisme, rebutja els plantejaments artístics existents i la cultura elitista. Menysprea la tradició i la història de l’art. En el seu cas, es posiciona en contra de l’expressionisme abstracte d’aquell moment, al qual considera massa intel·lectual i apartat de la realitat social.
El dadaista Marcel Duchamp havia encunyat el concepte de “objects trouvés”, objectes quotidians que assoleixen la categoria d’art. Els arquitectes pop Alison i Peter Smithson usaran després un concepte similar, el “as found”. En aquest sentit, proposaran mantenir el teixit urbà tal com està i fer servir els materials de la construcció sense alterar-los.
Aquesta parella d’arquitectes, juntament amb altres artistes de diferents disciplines, van formar part del que es considera el precursor del Pop Art, l’Independent Group. Aquest grup es va reunir al voltant de l’Institute of Contemporary Arts de Londres entre els anys 1952-55. Hi van formar part l’escultor Eduardo Paolozzi, el pintor Richard Hamilton, el surrealista i crític d’art Toni del Renzio, l’escultor William Turnbull, el fotògraf Nigel Henderson, l’artista visual John McHale i el crític d’art Lawrence Alloway.
El terme pop deriva de la qualificació d’aquest com a “mass popular art”, o art de masses popular. L’art deixa de ser únic i es converteix en un objecte més de consum. Entre altres, s’apropia de les tècniques de producció massiva, basades en la fotografia, el disseny gràfic i la impremta. Un exemple molt clar d’arquitectura inspirada en el Pop Art va ser “La Casa del Futur”, que van presentar Alison i Peter Smithson a la Daily Mail Ideal Home Exhibition, a Londres, el 1956. Era el model d’una casa de plàstic que es podia construir en massa. Tot i això, el model de l’exhibició, per evitar haver de fabricar els motlles, el van fer en fusta contraxapada coberta de guix i pintura en emulsió. La casa anava contra la concepció de les cases angleses, i tenia el tradicional pati exterior anglès a l’interior de la casa. Per aquest pati entraven la llum i l’aire exterior. Això permetia tenir parets exteriors amb poques obertures i situar les cases una al costat de l’altra, pensant en un espai urbà compacte i d’alta densitat. Els espais interiors no estaven tancats, i aconseguien la privacitat amb parets obliqües que es desplaçaven, podent-se canviar la distribució de la casa a voluntat. Per altra banda, presentava característiques innovadores per l’època com controls remots per la televisió i la il·luminació, cantonades senzilles de netejar o un bany que es netejava sol.
L’any 1961 es va formar el grup Archigram amb arquitectes joves que proposaven un ús intensiu de nous materials i noves tecnologies per solucionar els problemes d’habitabilitat. Van seguir la línia del Pop Art, entenent l’arquitectura com una imatge, amb un ús cridaner del color i del collage, superestructures, cartells lluminosos, robots, càpsules i tot un repertori consumista, amb influències del còmic i de la ciència-ficció. Van suggerir utopies com la del projecte de la Walking City, de Ron Herron, consistent a construir estructures massives que es podrien traslladar pel món per elles mateixes, amb intel·ligència pròpia Altres utopies van ser la Plug-in-City de Peter Cook, que plantejava una gran estructura en la qual es podien encaixar habitacions en forma de cel·la, i The Instant City, de Jhoana Mayer, a on infraestructures itinerants podrien aportar les possibilitats culturals de les grans ciutats a àrees perifèriques.
El mateix any, el Pop Art arriba als Estats Units. D’allà seran molts dels artistes que ens continuen influint avui en dia. El més conegut va ser Andy Warhol. La portada de la revista Dqí del passat desembre es va inspirar precisament en les famoses llaunes de sopa Campbell’s de Warhol. Altres precursors del pop americà van ser Jasper Johns, Robert Rauschenberg, Jim Dine, Roy Lichtenstein, James Rosenquist, Robert Indiana, Tom Weselman i Claes Oldenburg.
Tot i que no es pot dir que existeixi una “arquitectura pop”, diversos edificis han pres característiques del Pop Art. El més arquetípic és la seu central de la Longaberger Basket Company, a Ohio, dedicada a la fabricació de cistelles de fusta i convertida ella mateixa en una gran cistella de set plantes d’alçada. Altres edificis a on ha influït són
l’Escola d’art i disseny d’Ontario, l’Institut de so i visió de Hilversum, Holanda, i el centre Georges Pompidou de París.
La decoració en aquest estil té alguns aspectes molt distintius. El primer i més evident és la potenciació dels colors. Aposta clarament pels colors vius i brillants, que són els que li donen el seu caire informal. Els colors neutres són utilitzats com a contrast dels anteriors. Així, per exemple, per a les tapisseries es poden usar colors atrevits com el fúcsia, turquesa, verd, taronja… i habitualment variats. La policromia aquí s’entén com a optimisme i sentit de l’humor.
v
El segon és la voluntat d’escandalitzar. A diferència del disseny minimalista, a on tot ha d’estar combinat, en el Pop Art no hi ha lleis. Es pot decorar un menjador amb gràfics o quadres d’herois dels còmics, pel·lícules, anuncis i tota mena de les coses que sortien en els mitjans de comunicació als anys cinquanta i seixanta.
El tercer és la voluntat d’apropar l’art al món. Li agrada exposar els elements de la cultura de masses, reflectint la seva superficialitat. Fa servir lletres grans, anuncis de productes de consum, com telèfons o televisors, i dibuixos amb una imatge coneguda, de Marilyn Monroe, d’Elvis Presley o del Che Guevara.
El quart és la recerca de l’artificialitat. Li agraden els materials com els plàstics, la goma, els elements brillants i transparents, les pells i altres elements sintètics… I barreja de materials, incorporant als materials sintètics els materials naturals.
És un estil que segueix d’actualitat i que es pot combinar amb gairebé qualsevol altre estil.