El blat viatger
Fa molts i molts anys, vivien, en petits llogarets, els natufians. Caçaven, collien el que els proporcionava la natura i, amb els cereals silvestres de la zona, cuinaven una mena de pa. La zona que habitaven estava entre l’Eufrates i Egipte. Això era abans del Neolític.
En algun moment es va produir una mutació en el blat silvestre que collien, i va aparèixer una planta amb les llavors més grans. Algú se’n devia adonar, i va decidir de cultivar-lo. Van iniciar l’agricultura i van entrar al Neolític. D’això en fa uns deu mil anys. Des d’aleshores, generació rere generació, les diferents poblacions han seguit triant les millors llavors, en una mena de selecció artificial, fent que el blat evolucionés, de mica en mica.
Al segle XX, aquesta evolució es va accelerar. Aplicant les conclusions de la teoria de l’evolució de les espècies de Darwin, es van crear híbrids a partir de varietats de blat ja existents. Hem de pensar que no tothom es creia aquesta teoria. Hi havia una lluita declarada entre evolucionistes i creacionistes. Com a anècdota podem nomenar l’etiqueta de l’ampolla d’anís El Mono. Una de les versions és que els germans Bosch, enemics de l’evolucionisme, van encarregar el dibuix d’un mico amb la cara de Darwin per tal de ridiculitzar-lo. Sigui com sigui, encara avui, es pot llegir “Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento”.
Cap als anys quaranta, Norman Borlaug, a qui es considera el pare de l’agricultura moderna, va desenvolupar unes varietats híbrides de blat molt més fortes i resistents a malalties. Amb això i amb noves tècniques de cultiu, com obtenir dues collites a través del regadiu durant l’estació seca i potenciant els agroquímics, es va iniciar el que s’anomenaria la Revolució Verda. Les primeres varietats resistents als fongs que va desenvolupar van ser la Kentaya, la Yaqui i la Mayo. Posteriorment, l’equip que va col·laborar amb ell, va desenvolupar altres varietats nanes de blat, d’alt rendiment, àmplia adaptació, resistents a les malalties i amb alta qualitat industrial.
Per entendre l’impacte de la Revolució Verda cal remuntar-nos a les prediccions de Thomas Malthus del 1798, a on assegurava que hi hauria una fam imminent. La població mundial es va duplicar el 1923 i es va tornar a duplicar el 1973 sense complir la predicció. El maltusià Paul R. Erlich, en el seu llibre The Population Bomb, va dir que l’Índia no podria alimentar més de dos-cents milions de persones per a 1980. Avui en són 1380 millions. El 1970, Norman Borlaug va ser guardonar amb el Premi Nobel de la Pau per evitar que milions de persones morissin de fam.
Com tot gran canvi, la Revolució Verda també va comportar aspectes negatius. Quan unes llavors són més rendibles econòmicament, l’agricultor es pot sentir empès a utilitzar-les en detriment de les altres. Això provoca una pèrdua de la biodiversitat. Amb els transgènics ens trobem amb el mateix problema, a banda d’afegir-ne d’altres, com la dependència d’unes poques empreses. En el 2015 hi havia sis grans empreses de llavors i fitosanitaris. Però el 2015 es va produir la fusió de Dow Chemical i Dupont el 2015, el 2016 la compra de Syngenta per ChemChina i, el mateix any, la fusió de Bayer i Monsanto. Si li sumem Basf tenim que quatre grans grups en controlen gairebé la totalitat. En el cas del blat no s’ha avançat gaire en aquest sentit, però des del 2020, a Argentina ja s’està cultivant una primera varietat transgènica.
Sigui com sigui, els consumidors seguim tenint veu i vot a l’hora d’escollir els productes. El preu és important, però també ho és la qualitat. Un exemple força clar l’hem viscut amb els tomàquets. En els darrers anys n’hem comprat d’econòmics, ben vermells i grossos, però força insípids. Segurament per les nostres queixes, ara es tornen a veure tota mena de tomàquets, de vegades força lletjos, de vegades força petits i irregulars, però sempre amb força gust.
En altres aliments, com la maduixa o el plàtan, les hibridacions que s’han fet no han afectat tant el sabor. I és que en aquestes hi ha un o dos gens de la planta que els hi donen el seu sabor. En els tomàquets el sabor és més complex, amb entre vint i trenta compostos volàtils que percebem a la zona retronasal i que influeixen i potencien sabor i olor. Si tastem dos tomàquets amb la mateixa quantitat de sucres, però amb diferents compostos volàtils, un ens pot semblar dolç i l’altre no. Les hibridacions i les modificacions genètiques dels tomàquets per ser molt rendibles no han aconseguit, de moment, mantenir el sabor.
La innovació dispara cap a tots els costats. Però és la utilització que en fem d’aquesta la que acaba determinant quin camí se seguirà. Com en el cas dels tomàquets. Que es descobreixin noves varietats no implica que hàgim de prescindir de les més tradicionals. Avui en dia hi ha molts moviments orientats a preservar-les. És coneguda la bòbila de Svalbard, construïda prop del pol Nord per Noruega i dissenyada per protegir les llavors de cultius d’arreu del món. Allà es guarden unes 60.000 varietats diferents de cultius que es podrien utilitzar en cas de catàstrofe i pèrdua de les plantacions originals. Tenim un projecte local en el qual participen diferents entitats, per protegir la biodiversitat local: el Banc de llavors del Vallès Oriental.
Resulta que aquí tenim una gran diversitat biològica associada a l’agricultura. Entre altres motius, és degut a la tradició agrícola del Vallès Oriental, a la reserva biològica del Montseny i a la mecanització tardana respecte d’altres zones. Així, tenim prop de cinquanta varietats locals de tomàquets. Una varietat es considera com a local quan porta més d’una generació amb nosaltres. Tenim el Rosa Ple de l’Etern, aromàtic, ple, rodó i llis, que serveix tant per a amanida com per a fer salsa i, per la seva carnositat i dolçor, és adient per fer confitura dolça. També tenim el Palosanto o Poma Ple, de bona mida, rodó i llis, de color vermell-taronja, molt dolç, aromàtic, ple, carnós i sucós, apropiat per a salses i gaspatxos. Un altre és el Rosa de Penjar, que és molt gustós, i un cop madur es fon amb el pa, fins a la pell fina de fora. El Pometa i el Rosa Ple Gros, són adequats per a consum fresc en amanides. El Cor de Bou, és ideal per menjar cru, acompanyant amanides o d’altres plants frescs d’estiu i, per la seva dolçor i carnositat, se’n pot fer també confitura dolça i bones salses. El de Penjar de Marata, és ideal per a la conservació, ja que és molt llarga, i el seu potencial per a sucar. Un altre tomàquet de penjar és el Bombeta Vermell o Cassanelles.
Tenim altres productes locals més enllà dels tomàquets. Podem destacar les més de trenta varietats de mongetes, sent la del Ganxet la més coneguda, amb DOP aconseguida el 2011, compartida amb el Maresme i el Vallès Occidental. A banda tenim la Genoll de Crist, la del Carai, l’Ull de Perdiu, l’Avellaneta, la Rènega Negra, o la Vallfornesa, entre d’altres. I altres lleguminoses, com faves i pèsols, solanàcies, com patates, albergínies i pebrots, i les compostes, com enciams. Pel que fa a les faves, tenim l’Aiguadolça, que tot i que procedeix del poble d’Aguadulce, de Sevilla, la podem considerar ja una varietat local. La fava Muchamiel prové de Mutxamel a Alacant. I la fava Reina Mora de les Alpujaras. Una fava d’origen més proper és la moreu, localitzada al berguedà. I pel que fa als pèsols tenim estirabecs, pèsols floreta, pèsols groguets menuts, pèsols del ganxo i pèsols negres.
La selecció artificial que van fer els natufians i els habitants de Mesopotàmia amb el blat, va ser similar a la que van fer els Asteques als Andes amb els tomàquets. Després van venir els tomàquets cap aquí, i va anar-hi al blat cap allà. I aquí i allà va seguir la innovació, amb selecció artificial i hibridacions, a escala mundial. És interessant pensar que un blat que va començar a evolucionar a Mesopotàmia, va acabar a Mèxic, a on es van crear varietats com el blat nan que tornarien als orígens un cop evolucionat.