Què necessitem per ser feliços?
En una nau espacial, fent-se passar per humà, hi ha un alienígena infiltrat. El capità, per descobrir-lo, demana als tripulants que escriguin el nom de la beguda més popular de la Terra. Tots encerten, excepte l’impostor, que potser pensa que és l’aigua. Aquest anunci, emès als anys noranta a Els Estats Units, acabava amb l’eslògan “Always the real thing. Always Coca-Cola” (que vol dir “sempre les coses reals, sempre Coca-Cola”). No us volem pas dir que amb aquesta beguda aconseguireu la felicitat, ni tampoc que sigui més popular que l’aigua. Us volem destacar que, en aquesta campanya publicitària, l’empresa posiciona el producte com quelcom “real”.
És una bona campanya. Per sentir-nos bé, els humans necessitem coses reals i autèntiques. O, si més no, creure que ho són. I, per ser més precisos, més que aquestes “coses”, el que necessitem és la connexió entre nosaltres i elles. Així, quan parlem d’amor “de debò”, parlem de la nostra relació amb l’altre, més que de la persona, per molt idealitzada que la tinguem.
Hi ha diferents nivells de connexió que ens poden fer feliços. El més evident és el de la connexió amb els altres. Pot tractar-se de la parella, de les amistats, de la família o de l’entorn social. Sabem com arribem a necessitar, i quant ens omplen, aquestes relacions, i com les busquem i les cuidem, sigui prenent una cervesa o anant de viatge plegats.
En un nivell més proper, tanmateix necessari, tenim la connexió amb nosaltres mateixos. És la que ens permet establir una comunicació real i fluida amb el nostre jo interior, per analitzar i comprendre els nostres sentiments, idees, sensacions, la nostra història… I és que, per no estar perseguint somnis que no són nostres, cal que sapiguem qui som i què volem.
Un exemple molt interessant és el de la lectura. Quan van aparèixer les primeres tauletes es va creure que els llibres en paper acabarien desapareixent. Podríem tenir tots els llibres del món a l’abast d’un únic artefacte tecnològic.
En un tercer nivell tenim la connexió amb la natura. Els humans en formem part i necessitem sentir-nos-hi connectats. Sabem com de bé ens va passejar per la muntanya o la platja, o com ens canvia l’ànim quan vivim en una casa amb un jardí o amb una terrassa plena de plantes. O com ens agrada conviure amb un amic pelut de quatre potes.
Finalment, en un quart nivell, hi ha el que anomenem la connexió espiritual. No té per què ser necessàriament una connexió amb un Déu, que també. Es pot ser ateu, i sentir-se plenament integrat en el món o l’univers, formant part d’un tot.
Algunes connexions les portem escrites en els nostres gens. Quan entrem en un bosc ens sentim bé. De ben segur que és degut al fet que, durant milers d’anys, els humans ens hem desenvolupat en entorns forestals. D’alguna manera, entrar en un bosc és com tornar a casa. Hi ha múltiples estudis científics que constaten els beneficis per a la salut, com la millora del sistema immunitari, la reducció de la pressió arterial i la freqüència cardíaca, la reducció de les al·lèrgies i la reducció de la incidència de la diabetis. En els darrers anys s’ha popularitzat l’expressió “Shinrin-Yoku”, que es pot traduir del japonès per banys de bosc. Tot i que les sortides al bosc són habituals a casa nostra, es fa servir aquest terme perquè els japonesos van ser els primers a fer estudis seriosos per determinar-ne els beneficis. Per altra banda, és un concepte inspirat en les seves pràctiques budistes ancestrals i en el sintoisme, una religió nativa del Japó que venera els esperits de la natura.
En canvi, altres connexions depenen més de la nostra història personal, és a dir, de com hem estat educats i de quines experiències hem viscut. Això es veu clarament en les creences espirituals, a on n’hi ha de molt diferents segons la part del món d’on vinguem. Però totes elles són capaces d’omplir i fer feliç a qui les té. En qualsevol dels quatre nivells en el nostre interior fem associacions de coses, persones o circumstàncies, amb el nostre estat anímic del moment. És per això que ens agrada tant aquell menjar especial que ens feia l’àvia de petits, o tornar a una botiga d’un lloc d’estiueig a la que anàvem amb els nostres pares. Aquesta mena d’associacions és la que mira de fer la publicitat. En l’exemple de l’alienígena, es veuen uns astronautes molt feliços tot responent a la pregunta de la beguda.
Sovint es barregen les connexions genètiques i les apreses. Un exemple molt interessant és el de la lectura. Quan van aparèixer les primeres tauletes es va creure que els llibres en paper acabarien desapareixent. Podríem tenir tots els llibres del món a l’abast d’un únic artefacte tecnològic. Però l’experiència ha anat demostrant el contrari. Es va pensar primer que aquest efecte de “resistència dels llibres” aniria minvant amb l’arribada dels “natius digitals”. Però estudis recents estan confirmant que ells tampoc no prefereixen les tauletes. L’estudi de l’”Academic Reading Format International Study (ARFIS)”, el més gran del món sobre les preferències i comportaments de format dels estudiants de grau superior, amb dades combinades de 21.266 estudiants de 33 països, mostra que la majoria dels enquestats prefereixen llegir els materials acadèmics en format imprès i que aquests creuen que així aprenen millor. Aquesta percepció és coherent amb els estudis de comprensió previs que mostren que el format imprès és millor per retenir la informació i la comprensió. Sembla que els mitjans digitals són millors per a la recerca i per la immediatesa en obtenir la informació, però que el paper és millor per a la lectura profunda, la comprensió i l’aprenentatge.
Hi ha altres limitacions del format digital. Un exemple que coneixem dels confinaments del 2020 són les reunions per Zoom amb amics i familiars i les compres fetes per Internet. Sembla que, si tenim la possibilitat, les persones necessitem contactes més reals que els que podem fer a través d’una pantalla.
Amb tot, amb la connexió no n’hi ha prou. Per sobre de tot necessitem un entorn de seguretat. Quan percebem un perill, el nostre cos actua automàticament, i desencadena un dels tres possibles mecanismes de reacció per protegir-nos: fugir, atacar o congelar-nos. Són mecanismes necessaris quan hem de fugir d’un gos que ens empaita, foragitar-lo si està posant en risc a la nostra mascota, o quedar-nos quiets perquè no ens vegi com a una amenaça i ens deixi en pau. En anglès es poden descriure amb verbs que comencen per “F”, i per això es coneixen com la resposta “fight-flight-freeze” (que es tradueix per lluita, vol i congelació). És part del nostre instint de supervivència, desenvolupat fa milers d’anys. La lluita o la fugida són respostes de defensa activa, a on la freqüència cardíaca i el flux d’oxigen als músculs principals augmenten, la percepció del dolor baixa i l’oïda s’aguditza. La congelació, en canvi, és una resposta passiva. Són reaccions no conscients, no controlables i desencadenades per una por psicològica. Amb unes poques excepcions, com la por a l’altura o als sorolls forts i imprevistos, les pors estan condicionades, és a dir, estan associades situacions, o coses, amb experiències negatives. S’inicien quan hi estem exposats per primera vegada i es desenvolupen amb el temps. Per tant, les amenaces percebudes són diferents per a cada persona. De vegades les pors no estan justificades i ens eviten situacions que no són de perill. Per contrarestar una resposta que podem anomenar d’estrès hiperactiu, convé potenciar activitats que afavoreixin la relaxació. Es poden utilitzar tècniques de relaxació de respiració profunda, meditació o ioga, fer exercici regular o nodrir-nos de relacions socials saludables.
Hi ha un altre estat del qual en parlem encara més malament que de l’estrès, i que té més a veure amb la falta de connexió que amb la sensació de falta de seguretat. Tenim l’expressió “morir d’avorriment”. Alguns psicòlegs veuen l’avorriment com una cortina de fum per amagar i protegir-nos d’emocions més negatives com la ira i l’ansietat. Els filòsofs han arribat a afirmar que l’avorriment és la resposta a la falta de sentit de la vida. Recentment, els neurocientífics han començat a estudiar els sistemes d’excitació i recompensa del cervell per tractar l’avorriment. El curiós és que hi ha fàrmacs que poden simular tota mena d’estats emocionals com la tristesa, l’ansietat, la por i l’eufòria, però cap que pugui induir l’avorriment. La droga més eficaç per induir un estat d’avorriment és, sorprenentment, la cocaïna. Una vegada que ha inundat el cervell amb dopamina i l’eufòria s’ha evaporat, les neurones es dessensibilitzen ràpidament a la dopamina. En resum, el cervell respon disminuint l’activitat de la dopamina, produint un estat d’avorriment. No només certs fàrmacs estimulen aquesta via de recompensa de la dopamina, sinó que també ho fan els reforçadors naturals com el sexe i el menjar. Això probablement explica el fet que els cercadors de sensacions se senten atrets pel sexe promiscu i altres activitats emocionants com els jocs d’atzar i el “ponting”. Segons el doctor Mihaly Csikszentmihalyi, psicòleg de la Universitat de Chicago, traspassat enguany, l’antídot contra l’avorriment és el “flux”, un estat de concentració i absorció completa en l’activitat que tenim entre mans. Quan s’està en aquesta zona de “flux”, no hi ha res que importi més que el que estem fent. És quan el temps vola. Ara bé, cal que l’habilitat i el talent coincideixin perfectament amb el repte d’una activitat; Si la tasca és massa difícil, en resulta en ansietat i, si és massa fàcil, sorgeix l’avorriment.
Vist tot això, podem fer quelcom per ser més feliços?
Primer de tot és necessari que ens coneguem. Veure’ns i escoltar-nos a nosaltres mateixos ens indicarà cap a on volem anar, què ens fa bé i què no. Existeixen diferents tècniques de meditació, ioga o respiració profunda, o psicoteràpia, que ens poden oferir moments sense soroll extern i autoconeixement. En aquests estats relaxats allunyarem pors innecessàries i podrem cultivar una mirada més apreciativa del món. Tanmateix és imprescindible que cuidem el nostre cos, amb bona alimentació i exercici regular, evitant els tòxics i els excessos. I, com a animals sistèmics que som, hem de desenvolupar relacions personals, familiars i socials saludables. També tenim la necessitat de mantenir el contacte amb la naturalesa, de la qual en formem part encara que de vegades ho oblidem. I que connectem amb tot allò que sentim com a real i autèntic. És un dels camins per trobar el sentit de la vida i gaudir-la com ens mereixem.
En resum: seguretat, connexió i sentit a la vida.