Si agafem una ampolla de vidre de la nevera, ens farà la sensació que està més freda que si agafem, per exemple, un Tetrabric. La realitat, però, és que tots dos estan a la mateixa temperatura. La diferència que percebem a la mà és deguda al fet que el vidre transmet millor la calor que el cartó. El vidre té una major conductivitat tèrmica (entre 0,6 i 1,0 watts per metre kelvin enfront dels 0,14 del cartó) i, per això, ens “refreda la mà” més ràpidament.
En construcció es fan servir materials de molt baixa conductivitat tèrmica, per a parets i sostres, perquè actuïn com a aïllants. Es fa servir llana de roca, fibra de vidre, poliestirè expandit, poliestirè extrudit, espuma de poliuretà, aglomerats de suro…
L’aire també té una baixa conductivitat tèrmica. Les finestres de doble vidre, per exemple, fan servir una cambra d’aire per aïllar tèrmicament (i també fan d’aïllant acústic).
Els dobles sostres són un altre exemple d’aquest.
Als terres també es poden fer servir materials aïllants, com la fusta. Ara bé, si tenim un terra radiant, per tal que la calor es transmeti bé, la fusta no és adequada, sent millor utilitzar materials d’alta conductivitat tèrmica, com terres ceràmics, marbre o granit.
L’Estil Nòrdic, nascut a cap el 1920 a Escandinàvia, i que va tenir el seu auge als anys 50, té molt en compte aquest aïllament tèrmic. Finlàndia, Suècia, Noruega, Dinamarca i Islàndia són llocs amb molts mesos de l’any freds i permanentment nevats. I, addicionalment a l’aïllament físic de l’exterior, com que la gent passa molt de temps dins de casa, tenen una major necessitat que els espais siguin acollidors, càlids i confortables. Per això prioritzen els materials càlids, com teixits naturals (lli, llana, cotó), fusta de pi, roure, faig i auró, cuir i pells i vímet, més acollidors que els materials freds.
Per sobreviure en aquestes regions tan inhòspites, els dissenys de les llars també han hagut d’aprofitar al màxim els recursos. Així, apliquen la màxima que “la forma segueix la funció” (no van ser els únics en fer-ho, la Bauhaus, una escola d’art i arquitectura d’Alemanya, fundada el 1919, també va seguir el racionalisme funcional). Un moble serà funcional si serveix per a la seva funció, per exemple, si té prou capacitat per emmagatzemar-hi coses, una cuina serà funcional si té la disposició i l’espai necessari per cuinar-hi, etc. Per això, les línies són rectes i simples, amb estanteries i mobles sense massa corbes ni floritures, amb els elements alineats, minimalista, sense massa informació ni complicacions innecessàries.
L’Estil Nòrdic, a diferència de la Bauhaus, se centra més en l’aspecte organicista que en el racionalisme. Hi ha diferents causes que expliquen aquest fet. Per un costat, moltes zones escandinaves són muntanyoses i boscoses. No és estrany que els dissenys escandinaus s’hagin inspirat en les formes orgàniques i els patrons naturals, ni que hagin fet servir materials a l’abast com la fusta.
En aquelles latituds hi ha mesos amb poques hores de sol. Per contrarestar la falta de llum, utilitzen el blanc i els colors clars. Predominen els més orgànics, com el cru, el beix, les tonalitats de terra, verds amb tonalitats grises i les de fusta natural. Per complementar la paleta de colors poden fer servir alguns elements amb colors més foscos, com per exemple una mica de negre.
Per aprofitar al màxim la llum natural prioritzen l’ús de finestres descobertes, sovint descobertes o cobertes, com a molt, amb cortines de teixits lleugers com el lli. En els països de tradició catòlica les finestres tan poc protegides ens solen sorprendre. I és que, en la tradició protestant, hi ha la mentalitat que “no hi ha res a amagar”.
La industrialització va arribar més tard a la regió, cosa que va permetre mantenir vives les habilitats artesanes. Així, hi ha més predilecció pels materials tradicionals com la fusta, la totxana i el marbre.
Durant els mesos de foscor, les cases han d’oferir calidesa psicològica, que es pot expressar en el color, el patró, la textura o en la forma orgànica. El color blanc ens pot aportar la sensació de pau, puresa i netedat, i el patró de la fusta, la textura del lli o les plantes vives ens poden portar a elements de la natura. En aquest estil sempre hi ha una qualitat humana i d’alegria en el seu disseny.
Culturalment, aquests països tenen una elevada dimensió moral, sent socialment inclusius, liberals i tolerants. En conseqüència, el paper del disseny és millorar la vida de tothom, i no fer destacar a una minoria privilegiada. Així, els productes senzills, discrets i ben fets, s’han preferit tradicionalment per sobre del consum visible d’estatus.
Un dels arquitectes més destacats d’aquest estil va ser el finlandès Alvar Aalto (1898-1976). Va tenir una extensa obra arquitectònica de centres culturals, religiosos, esportius, administratius, habitatges i fàbriques, així com de disseny de mobles i objectes de cristalleria. A Escandinàvia se’l considera el pare de l’Arquitectura Moderna. Prioritzava l’humanisme i la calidesa, i conjugava els aspectes empírics (com l’entorn i la tradició) amb els aspectes funcionals i tècnics.
Una de les característiques de les seves obres és l’ús de grans finestrals oberts a l’exterior que provoquen una intensa relació amb l’exterior. En el Sanatori de Paimio, una de les seves primeres obres, aconsegueix, amb la continuïtat espacial entre interior i exterior i la il·luminació, aportar tranquil·litat i calma als pacients. En moltes obres també fa servir obertures zenitals i lluernes per atrapar els raigs del sol, aconseguint, amb les finestres, doble il·luminació. Per imitar la llum natural, per quan es fa fosc, afegeix llum artificial a les lluernes.
Pel que fa als materials, va ser un prescriptor de la fusta laminada, un material que, segons el seu punt de vista, respon a necessitats tècniques i humanes. Per contra, creia que altres materials, com l’acer i el crom, no són satisfactoris des del punt de vista humà. Segons ell, l’acer és massa bon conductor de la calor i les superfícies cromades reflecteixen en excés la llum i el so. A la biblioteca Viipuri, un dels seus altres primers treballs, va cobrir el sostre amb fusta suspesa i ondulada, aconseguint una millor qualitat acústica de l’espai. Per al Sanatori de Paimio va dissenyar una butaca tancada, feta de perfil laminat modelat, de bedoll. El tamboret apilable (anomenat E60) és un altre clàssic fet amb fusta natural doblegada. Amb la seva dona, l’arquitecta Aino Marsio, van crear l’empresa Artek a on comercialitzaven aquests productes i que avui segueix en funcionament.
Altres personatges importants d’aquest estil van ser Eero Saarinen, finlandès, arquitecte i creador de mobiliari, com la cadira Tulip; Arne Jacobsen, arquitecte i dissenyador danès, és el creador de les cadires Cigne i Ou i creador dels coberts per a la pel·lícula 2001: Una odissea de l’espai; Verner Panton, danès, un dels primers a introduir el Pop Art al món dels mobles, creador de la cadira de polipropilè Panton i la cadira Cor; Eero Arnio, finès, amb dissenys que feien pensar en un futur espacial, com la seva cadira “bola”, que surt a moltes pel·lícules, com, per exemple, a l’escena de les proves d’accés de “Men in Black”; Poul Henningsen, arquitecte i dissenyador danès enfocat en l’estudi de la il·luminació.