Si ens donessin una llista amb tota la gent que coneixem, segurament seríem capaços de dividir-los en dos grups, per exemple, en “extravertits” i “introvertits”. I un cop dividits, podríem tornar a dividir cadascun dels dos grups, per exemple, en “analítics” i “intuïtius”. De fet podríem fer moltes divisions i subdivisions amb diferents característiques que se’ns acudissin. En psicologia, les teories de la personalitat fan exactament això: divideixen a la gent en categories.
La personalitat fa que actuem d’una determinada forma i que ens agradin unes coses més que altres. En aquest article ens hem permès associar estils de decoració a tipus de personalitat definits en l’eneagrama. Preneu-lo com un exercici merament il·lustratiu. I recordeu que, sobre gustos, no hi ha res escrit!
El nom d’eneagrama s’explica perquè divideix la gent en nou grans grups, als que anomena eneatipus (aquests eneatipus se segueixen dividint fins a aconseguir un total de cinquanta-quatre grups més, però no baixarem a aquest nivell de detall).
Ser d’un o altre eneatipus té coses bones i coses no tan bones. Una forma habitual de definir els eneatipus és a partir d’aquestes coses no tan bones. El motiu és que coincideixen, majorment, amb les passions humanes i aquestes les coneixem prou bé. Són els set pecats capitals (luxúria, ira, supèrbia, enveja, avarícia, mandra i gola). L’eneagrama separa la supèrbia en dos de diferents, orgull i vanitat, i li afegeix la por com una passió addicional.
Dels nou eneatipus, tres són “emocionals” (orgull, vanitat i enveja), tres són “mentals” (avarícia, por i gola) i tres són “viscerals” (luxúria, mandra i ira). Us indiquem entre parèntesis el número que es dóna a cada eneatipus i l’estil que nosaltres hem escollit per representar-lo:
1. La ira (1): L’estil japonès
L’eneatipus de la ira es caracteritza per ser molt exigent, amb un mateix i amb els altres. És com que té la convicció que hi ha una forma correcta d’actuar i que, a més, la coneix. Per això també se l’anomena el perfeccionista. Li encaixa molt bé l’estil japonès, que precisament busca l’ordre i la perfecció.
La ira li prové precisament de l’autocontrol al qual se sotmet. Per fora pot ser molt tranquil, però per dins pot estar bullint i, eventualment, patir un esclat de ràbia. Vindria a ser com els jardins japonesos, que són molt tranquils i agradables, però que si ens fixem bé en els detalls, podem percebre la tensió que hi ha en cada branca i en cada fulla.
L’estètica japonesa, clarament minimalista, es caracteritza per una depuració formal, elegants acabats i sobrietat cromàtica. La cuina és funcional, el dormitori serveix per descansar, el menjador acostuma a estar lliure i només s’ocupa quan s’utilitza l’espai…
S’inspira en la natura, amb materials com la fusta, el paper d’arròs, el lli, el bambú… Té elements específics com el tatami (estores de palla teixida), les fusumes (portes corredisses de marcs de fusta cobertes per paper gruixut i opac), els futons (matalassos), els zabutons (coixins per seure a terra), els byobu (panells plegables en zig-zag)…
L’orgull (2): L’estil vintage
L’eneatipus de l’orgull es caracteritza per l’exigència d’aprovació i d’afecte. Per això s’entrega a les necessitats dels altres, tot i que ho fa des de la manipulació emocional. També se’l coneix com “el que dóna”.
Li encaixa un estil com el vintage, que s’esforça a destacar allò que el fa únic. Per exemple, en una habitació pot haver-hi una gran ràdio antiga, una vella bicicleta o un gran mirall amb un marc massís que li dóna una personalitat única. Per altre costat, però, obliga a dedicar-li un espai exclusiu, i fer que la resta dels elements reforcin el seu protagonisme. D’alguna manera, hi ha un punt d’esclavitud cap a allò que és singular.
En anglès, “vintage” es referia originàriament a l’any de la verema. Prové del llatí “vindemia”, de “vinum” (vi) i “demere” (treure). Va anar ampliant el seu significat per referir-se a tot allò que és d’època, clàssic i de qualitat. I és que, com els bons vins, sovint es considera que les coses bones milloren amb el temps.
A diferència de l’estil retro, en l’estil vintage els objectes són vells de debò, amb senyals autèntics del pas del temps; el cuir està desgastat, la pintura escrostonada, el metall té òxid, el vidre està envellit…
La vanitat (3): L’estil clàssic modern
L’eneatipus de la vanitat busca ser reconegut pel seu rendiment i pels seus èxits. És competitiu i està obsessionat amb la imatge de guanyador. Se’l coneix també per l’executor. Li encaixa un estil com el clàssic modern, que aporta un aspecte elegant, luxós i sofisticat, però també de moderació i naturalitat. I és que l’eneatipus de la vanitat també sap camuflar-se en qualsevol entorn i passar per ser molt natural.
L’estil no s’allunya de les tendències de decoració moderna d’interiors, però conserva el més important d’altres èpoques. És a dir, busca el millor, i més adequat, dels dos mons. L’extravagància o l’estil eclèctic està absent, per contra fa una acurada selecció de cada detall (portes, sòcols, arcs d’entrada…).
Els colors acostumen a ser neutres, amb predomini de colors crema, incloent-hi verds grisos, groc clar i beix. S’utilitza la fusta noble i els elements naturals, com pedra i marbre. I limita el vidre i el metall. Els mobles acostumen a tenir potes arrodonides, amb un ús recurrent de butaques amb orelleres, butaques, tauletes… Inclou objectes decoratius com llums d’aranya, quadres, canelobres, escultures… I grans plantes. És comú veure motllures en els sostres i papers pintats a les parets.
L’enveja (4): L’estil wabi-sabi
L’eneatipus de l’enveja se sent atret per allò que és inaccessible. Mai troba l’ideal. És tràgic i trist, però també artístic i sensible. Per això se’l coneix també com el romàntic.
Li encaixa un estil com el wabi-sabi, que es basa en la bellesa de la imperfecció i de la impermanència. La paraula “wabi” connota simplicitat rústica, frescor o elegància subtil. I la paraula “sabi”, la bellesa o serenitat que sorgeix amb l’edat, quan la vida de l’objecte i la seva impermanència s’evidencien en la seva pàtina o desgast, o en qualsevol reparació visible. Els dos conceptes suggereixen sentiments de desconsol i solitud i, alhora, de romanticisme.
Les característiques de l’estètica i els principis de wabi-sabi inclouen l’asimetria, la rugositat, la simplicitat, l’economia, l’austeritat, la modèstia, la intimitat i l’apreciació tant dels objectes naturals com de les forces de la natura. Es fonamenta en la simplicitat, la humilitat, la naturalitat i la melangia. Venera l’autenticitat en contraposició a la fredor de l’ostentós i de les coses fabricades en sèrie.
Els colors tenen molt de pes, recorrent als que recorden a la terra i als dels materials utilitzats sense transformar la seva essència. La fusta és protagonista, i s’acompanya de fibres naturals com el lli i el bambú.
L’avarícia (5): L’estil minimalista
L’eneatipus de l’avarícia manté una distància emocional amb els altres. Se’l coneix com l’observador. Protegeix la seva privacitat i l’atabalen els compromisos. Amb poc en té prou.
Li encaixa la decoració d’estil minimalista que considera que“menys és més”. I perquè té poques coses a la vista. L’elegància d’aquesta decoració es basa, precisament en mostrar espais gairebé despullats, amb pocs mobles, senzills, amb pocs colors i pocs elements decoratius.
La funcionalitat és clau. Cada moble ha de tenir una funció i ha de tenir un disseny senzill, amb formes geomètriques pures, línies rectes i materials nobles.
Els colors bàsics són les tonalitats suaus amb colors neutres i que tinguin una monocromia entre tots els elements de l’espai. Si les parets, parquets i cortines són blanques, el sofà pot ser cru o marró molt clar, podent afegir un element concret diferent, com un ram de flors vermelles.
Els materials més adients són la fusta, tant per mobles com per terres, el vidre, per permetre el pas de llum a través de les finestres, i per crear un efecte òptic d’amplitud, i l’alumini i l’acer per la seva lleugeresa física i visual. Quant a les teles o teixits, com cortines o estores, cal que siguin sòbries, llises i de tonalitats neutres.
La por (6): L’estil nòrdic
L’eneatipus de la por és temerós i obedient. Pensa més que no fa, té por d’actuar i equivocar-se o quedar exposat. Se’l coneix per “el que dubta”.
Li encaixa una decoració pensada per precisament per a la supervivència, com és l’estil nòrdic. Una característica clau de l’estil, des dels seus orígens, és la funcionalitat. Principalment, al nord, es requeria que els productes fossin útils i duradors, sense floritures que poguessin afectar el seu ús, així com l’ús de materials locals com la fusta dels seus frondosos boscos. Així, utilitza elements naturals com el lli, el cotó, la llana, el cuir i el metall, i tota mena de flors i plantes.
La influència de les condicions climàtiques fa que aprofiti al màxim la llum natural, utilitzant colors clars i finestres descobertes amb cortines de teixits lleugers. També busca que els espais siguin molt confortables i funcionals.
Amb el temps, aquest estil va anar guanyant en elegància. Va rebre la influència dels moviments decoratius de principis del segle XX de l’Art Nouveau, i la senzillesa i puresa dels moviments artístics d’entre guerres (Constructivisme, De Stijl, La Bauhaus …). I més endavant va incorporar influències del Pop Art i de l’estètica futurista.
La gola (7): Estil pop art
L’eneatipus de la gola enfoca la vida de forma superficial i aventurera. Li agrada deixar obertes totes les opcions i mantenir-se emocionalment excitat. Comença moltes coses, però n’acaba poques. És, en general, alegre, i se’l coneix també com l’epicuri.
Li encaixa l’estil pop art precisament per l’explosió de colors i els contrastos alegres, i perquè hi ha molta barreja de materials i elements.Està inspirat en la vida quotidiana i els béns de consum de mitjans del segle XX, com els anuncis publicitaris, els còmics i el món del cinema.
Predominen els mobles més estrafolaris, com els de línies rectes i depurades, o els sofàs de seients modulars. Un clàssic és el sofà de color vermell viu.
Per a les parets funcionen el rosa, morat, beix i blanc, i els papers pintats. Es poden afegir línies gruixudes, sobretot horitzontals, combinant blancs, vermells i blaus. Les rajoles tenen patrons repetibles i reconeixibles. I poden conviure, per exemple, una paret de color crema, dues pintades en tons brillants i una quarta amb una ornamentació simple.
Els materials són plàstics, goma, elements brillants i transparents, filferros, vidre, paper, pells i altres elements sintètics… I per a les tapisseries podem escollir colors atrevits com el fúcsia, turquesa, verd, taronja…
La luxúria (8): L’estil industrial
L’eneatipus de la luxúria és molt combatiu, i utilitza sovint la força i la ira. Alhora, és molt protector amb els seus i respectuós amb els contrincants, sempre que tingui la talla. Viu excessivament, amb moltes activitats, i busca tenir el control. Se’l coneix també com el cap.
Li encaixa un estil amb la força de l’industrial. Aquest estil va néixer amb els lofts de Nova York, a mitjan segle XX. Una de les característiques principals és la sensació d’amplitud, amb espais molt oberts, sostres alts i grans finestrals. Els ambients se separen amb els equipaments i els mobles, mantenint una continuïtat espacial.
Respecta les estructures existents, mantenint-se l’obra vista, les canonades, les bigues al sostre, les columnes de ferro o de formigó, els aparells d’aire condicionat…
Els materials més utilitzats són el ferro o acer, l’alumini, el formigó, la totxana, el vidre, el cuir i la fusta sense tractar. I preferiblement vistos i desgastats i, fins i tot, oxidats en el cas dels metalls.
Els seus colors són els blancs, grisos, marrons, blaus i negres. Els materials aporten, de forma natural, colors com la pàtina vermellosa o verdosa dels metalls, i el marró fosc de la fusta envellida amb el pas dels anys.
La mandra (9): L’estil provençal
L’eneatipus de la mandra s’enfoca més en les necessitats dels altres que en les pròpies. És mandrós cap a ell mateix, però és molt servicial cap als altres. Se’l coneix també com el mitjancer.
Li encaixa l’estil provençal, que aporta pau i tranquil·litat, i que convida a entrar a tothom. Té una vocació d’obertura, amb molta llum exterior i espais molt acollidors i assossegats. La paleta cromàtica és de tonalitats suaus, amb colors típics de la zona com el gris i el verd.
Té un punt rústic i vintage. Aposta per mobles lleugers de fusta o de ferro forjat. Mostren un acabat desgastat i, fins i tot, pintura escrostonada. Les antiguitats li encaixen a la perfecció.
També té un punt romàntic amb la natura com a inspiració. Destaquen el lli i el cotó amb tonalitats sòbries i motius florals o vegetals. Pot utilitzar rams de flors delicades com a element de decoració, estovalles de color rosa, cristalleria llaurada, paper pintat amb motius florals…
El cor de la casa és la cuina, fet que encaixa molt bé amb una personalitat servicial com la d’aquest eneatipus. A la cuina predominen els terres de fang, bigues al sostre, marbres i mobles de fusta en tonalitats clares.