El castell de Montornès

Des de l’església de Sant Sadurní ens enfilem al castell de Sant Miquel

El creixement urbanístic sobtat del poble de Montornès ha desdibuixat el centre històric i costa trobar la sensació de nucli antic, amb l’excepció d’alguns trams del carrer Major, el carrer de l’Estrella o el carrer del Sol.

L’església de Sant Sadurní és un temple gòtic declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. El seu emplaçament no és un lloc triat a l’atzar, sinó que es troba a dalt d’un petit promontori on se solien col·locar els temples des de temps immemorials perquè fossin visibles a la distància. I tot i que la imatge del temple actual és del segle XVI, està construït sobre un de romànic molt més antic que ja estava edificat a principis del segle XIV. No obstant això, l’efecte d’edifici «fita» és perd actualment, ja que els edificis alts del voltant l’oculten des de molts punts del poble. Fins i tot costa de veure el magnífic campanar. Aquesta torre, de secció quadrada, té tres cossos: l’inferior, fet amb parets de còdols de riu, i els superiors, fets amb carreus. El darrer pis té tres finestres d’arc apuntat que acullen les campanes i dues magnífiques gàrgoles de pedra esculpida que escupen l’aigua del terrat, on, per cert, tal com passa a molts altres campanars, també hi viu un arbre que va deteriorant de mica en mica l’estructura del monument.

Des del poble de Montornès, si mirem cap al Parc de la Serralada Litoral veurem tres turons que ens separen de Vallromanes i Martorelles: per una banda, el turó de Montcau, de 339 metres; més enllà, separat pel coll de Mercader, trobem el turó de Sant Miquel, que és el més alt i d’on veiem sobresortir una torre circular a 436 metres d’alçada; finalment, separat pel coll de can Corbera, s’alça discretament el turó de la Salve, a 316 metres, presidit per una antena de repetició.

Aquesta petita serra granítica, emboscada de pins, alzines i algun roure, és molt a prop del nucli urbà i s’ha convertit en un pulmó verd molt freqüentat per excursionistes i gent que hi fa esport, gaudint dels seus racons i improvisats miradors cap a la comarca del Vallès.

L’objectiu de la nostra ruta és enfilar-nos a dalt del turó central, el de Sant Miquel, per visitar les restes del castell i gaudir de les seves vistes. És una excursió curta, de només tres quilòmetres de pujada i els mateixos de baixada, on l’única dificultat és que haurem de pujar 300 metres de desnivell en poc tros. Ja sabem que els militars tenien la mania de posar-nos els castells en llocs elevats per defensar-se. Som-hi?

Anem pel camí antic del Castell, també conegut com «el camí antic de Martorelles», deixant enrere el centre urbà. El carrer es transforma en camí de sauló. Deixem a mà esquerra el gran mas de can Roca Umbert i anem seguint el camí fixant-nos ja en el nostre destí, la torre del castell, que ja treu el cap a dalt del turó de Sant Miquel. Passarem per Les Vinyes i, de cop i volta, el camí començarà a agafar pendent. En poca estona de pujada ja serem a dalt del Coll de Mercader. Girem a mà esquerra pel camí de la cadena i seguim pujant xino-xano. Després d’un petit revolt, seguim a la dreta amunt per una pujada encara més forta que l’anterior. Seguim al nostre ritme, bufant i, si cal, alentint-lo. Al capdamunt de la pujada, en un revolt, trobem, mig amagades per unes alzines, Les Roquetes, un petit mirador natural a la comarca on aprofitem per beure una mica i descansar a l’ombra.

Quan tornem a tenir alè i forces per continuar, seguim el camí, ara de pujada suau fins a un altre revolt carener. Aturem-nos. Fixeu-vos en el marge de la dreta. Veieu un corriol a dalt de les pedres que s’endinsa fort bosc amunt? Ens hi hem d’enfilar. Sí, caldrà grimpar una mica amb l’ajuda de les mans. Aquesta darrera pujada és coneguda per alguns montornesencs de muntanya com «la pujada de la buti», no sé si perquè cal haver menjat una bona botifarra per agafar forces o potser perquè molts hi fan el senyal de la botifarra amb els braços quan es neguen a enfilar-s’hi… En tot cas, força a les cames i braços i amunt!

El corriol és estret, a trams empedrat i molt bucòlic: ombrívol, boscós i cobert de molsa. En cas de dubte, sempre amunt, seguint una pujada sobtada i forta on en alguns casos caldrà grimpar. Però gairebé sense adonar-nos-en trobarem les restes d’una primera torre circular del castell. Seguim carena endins i veurem part de les muralles que els arqueòlegs han anat desenterrant els darrers mesos i, si mirem amunt, a dalt de tot del cim s’alça majestuosa la meitat de la torre de l’homenatge del castell, o, més aviat, el que en queda.

El castell de Sant Miquel, de Montornès o de Vallromanes és una fortificació del segle XI que al llarg de la història tingué diverses famílies nobles com a Senyors (fins i tot els comtes de Barcelona!), tot i que la família més destacada que donà nom a l’indret fou la dels Montornès, qui en tingueren la propietat fins el 1621. Els arqueòlegs estan deixant a la vista el que fou una gran fortificació, bona part sobre roca natural. El destí d’aquestes grans construccions de la contrada és similar: també va ser víctima del terratrèmol que tingué l’epicentre entre Llinars i Cardedeu, a qui hom ha atribuït una força VIII, que va sacsejar la comarca la mitjanit del 24 al 25 de maig de 1448, enderrocant no només el castell de Montornès sinó també el de Palautordera, Vilamajor, Llinars i, evidentment, moltes edificacions (gairebé totes) més senzilles i de menor resistència.

Però per què rep el castell de Montornès el nom de Sant Miquel? Ara ho veurem. La carena fa de divisió municipal: si seguim el corriol que continua baixant, ens endinsem al terme municipal de Vallromanes, un antic veïnat de Montornès que es va independitzar com a municipi propi el 1933. Al cap de pocs metres, a mà dreta, trobarem les restes de la capella de Sant Miquel, també dins les excavacions de l’equip d’arqueòlegs. Actualment només en queden uns murs d’un o dos pams d’alçada i una mica desdibuixats.

Seguim corriol avall anant alerta de no patinar, perquè és molt empinat i, a més a més, si ha plogut recentment, el terra tendeix a lliscar força. Anirem a parar a una caseta que sembla d’un transformador. Girem a l’esquerra i seguim el camí ample que anirà donant la volta al turó. Quan trobem una cruïlla, obviarem el camí que baixa a la dreta cap al coll de can Corbera i anirem a l’esquerra, entrant altre cop al terme municipal de Montornès, fins a trobar un indret conegut: l’inici de la pujada de la «buti». A partir d’aquí, refarem el camí de pujada (sense bufar tant, però carregant els genolls) fins a tornar altra vegada al poble de Montornès.

Ja heu vist que en un moment hem fet una ruta relativament propera, curta, un xic forta però assequible, que ens ha permès gaudir de les vistes del Parc de la Serralada Litoral i del Vallès Central. Per aquest motiu, com que el punt fort d’aquesta ruta són les vistes, és molt recomanable fer-la un dia de vent que allunyi la calitja i ens permeti gaudir de les vistes fins on arribi l’horitzó. Ah, i recordeu de no guardar les botes gaire lluny perquè ben aviat us proposaré una nova excursió.

Fins aviat i bona ruta!                                                                                                           

@higiniherrero

Recomanacions:

• Dificultat: Mitjana-alta.
• Recorregut: Circular, d’uns 6 km (3 de pujada i 3 de baixada).
• Desnivell: Església de Sant Sadurní de Montornès, 110 m. Coll de Mercader, 240 m. Les Roquetes, 340 m. Castell de Sant Miquel, 436 m.
• Durada: 2 h (anar i tornar).

Cal portar calçat còmode i que no rellisqui, aigua i protecció solar. Aquesta ruta està senyalitzada, tot i que resulta una mica confusa. Recomanem portar un mapa de la zona. Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.