Els secrets de la riera de Sant Pere de Vallcàrquera
La ruta que us proposo aquest mes és altre cop a la vall del Congost, però, aquesta vegada, a la zona del Figueró, on es troba una de les rieres més entranyables a ponent del massís del Montseny: la de Sant Pere de Vallcàrquera. El nom prové de la fusió dels termes llatins ualles i carcer, declinats a la locució en llatí vulgar «vallem que dicitur carcara», que es podria traduir per «la vall dita tancada/empresonada». Quin misteri amaga ben tancada aquesta
vall? Descobrim-ho!
El punt d’inici és al mateix poble del Figueró, quan acaba el carrer principal (antiga carretera de Ribes), a la
banda nord, on hi ha una zona d’aparcament i, després, un pont conegut com «el pont de ca l’Andreu». Allà,
en aquest pont, començarem la nostra excursió, que consisteix en una pujada senzilla, sense gaire dificultat,
i que tindrà una durada, entre pujar i baixar, d’unes dues hores, segons el pas. No li podem dir circular perquè durant un bon tros del primer i del segon trams repetirem recorregut, tot i que en el tram central sí que variarem el camí. Als amants de les rutes circulars us he de dir que podeu estar tranquils, perquè la bellesa de la riera és tan espectacular que val la pena repetir-la. I no és el mateix veure-la pujant que baixant, oi? De fet, ho podreu jutjar vosaltres mateixos.
Quin és el nostre objectiu? És doble. Primer, pujarem cap al Socau per conèixer el passat miner de la zona, i,
després, tot baixant, ens acostarem a l’antiga església de Sant Pere de Vallcàrquera, origen del Figueró.
Al principi, seguirem la Ruta dels arbres, marcada de color magenta, però algunes de les fites han estat víctimes de vandalisme i, en alguns punts, es troba a faltar indicacions. Anem alerta. De baixada seguirem els senyals del PR, marcats en blanc i groc.
Som-hi? El camí comença ja de forma espectacularment idíl·lica: a mà esquerra, murs de pedra centenaris mig menjats per la vegetació; mentre que a mà esquerra, la riera de Vallcàrquera baixa sorollosament entre roques i petits salts i gorgs, cadascun més bonic que l’anterior. Per això us recomano fer la ruta en època plujosa per gaudir de l’abundància d’aigua.
De seguida ens trobarem que el camí es bifurca, però no travessem la riera i seguim pel caminet de l’esquerra.
Tot just caminar uns metres, a mà dreta, trobarem un pontet que ens porta a la font de la Noguera Punxeguda.
La font compta amb un mur de contenció de pedra amb un banc corregut que convida a seure; al centre, la font amb l’antic broc eixut i, a sobre, l’aixeta actual.
Continuem la ruta perquè encara no hem tingut temps de cansar-nos… El caminet vorejat per vegetació mentre
el so encisador de l’aigua continua acompanyant-nos al llarg de tot el trajecte. De tant en tant, ens acostem a la
riera per observar els salts d’aigua i els gorgs, i per veure com l’aigua s’esmuny entre les pedres. Ja veureu que no
podreu fer-ho només un cop.
L’aigua us crida!
El camí travessa la riera i s’enfila cap a trobar el camí asfaltat de Vallcàrquera. Caminem amunt, i aviat trobarem un cartell que ens informa que entrem al parc natural del Montseny. A mà esquerra veiem alguna casa que treu el cap entre la vegetació i algun exemplar notable de castanyer o arç blanc, fins que, al cap de no gaire estona, passem pel pont del Molí. Just després de creuar el pont, davant les runes del molí, veiem que el corriol trenca a mà dreta i travessa la riera per un altre pontet.
Travessem seguint les indicacions de la Ruta dels arbres. El corriol passarà pel bosc de ribera i entreveurem can Xicola, can Gambús i Sant Pere de Vallcàrquera per la vegetació, tot i que, al quedar a l’altra banda de la riera, no ens hi acostarem ara, però sí que ho farem quan vinguem de tornada.
Un imponent exemplar de pi pinyer ens diu que anem per bon camí. Seguim amunt fins que el corriol ens deixarà a una pista. Seguim la mateixa direcció per no perdre en sentit de la riera. Veurem que el camí s’acosta a la riera i baixa cap a una palanca a sota de can Dosrius, però nosaltres continuem a la dreta i amunt. Som ben a prop del Socau. Uns metres més endavant, a mà dreta del camí, veurem l’entrada de la mina.
La mina del Socau va estar en funcionament durant el segle XIX (de 1880 a 1895), i fins i tot s’hi va construir unes vies de vagoneta per baixar el ferro que se n’extreia. La mina ha estat explorada manta vegades per espeleòlegs, tot i que jo no us recomano que hi entreu, tret que aneu equipats i sigueu experts en la matèria. Mai se sap si hi pot haver un esfondrament.
L’entrada està parcialment enrunada i mig inundada al llarg d’uns 15 metres endins. S’hi pot caminar bé perquè el sostre és a 1,80 d’alçada. Una galeria trenca a mà dreta seguint una falla durant uns 15 metres més, ja que és resseguint la falla on es va trobar el mineral.
Altres galeries secundàries devien buscar més mineral sense èxit fins que es devia abandonar la mina per falta
de rendiment. Si seguim el camí uns minuts amunt, trobarem les runes de l’antiga casa del Socau.
Fem mitja volta i tornem. Ara baixarem en direcció a l’antiquíssima església de Sant Pere. Som-hi! Baixem pel
mateix camí fins a trobar el pas de la palanca que hem vist quan pujàvem. Travessem la riera i seguim pel camí
principal. Deixem l’entrada de can Dosrius enrere i continuem per aquesta pista gaudint unes magnífiques
vistes de la vall.
Passem pel costat de can Pere Planes (can Matamoros) i de l’entrada del camí que mana cap a la Rectoria de Vallcàrquera, actualment una magnífica casa de colònies gestionada pels educadors ambientals d’Apren.cat, que
no paren de rebre elogis merescuts per la seva tasca.
Nosaltres seguim el camí avall fins que trobem que treu el cap a mà esquerra el campanar de Sant Pere, veí de can Xicola i can Gambús.
Sant Pere de Vallcàrquera és una església romànica aïllada, envoltada per un mur de pedra que protegia l’antic cementiri. Se li atribueix un origen molt llunyà, cap als segles XI o XII. Com a mínim, sabem que el 1139 el bisbe de Barcelona Arnau Ermengol donà l’església al monestir de Santa Maria de l’Estany, i ja sortia documentada el 1060. Aquest temple fou església parroquial durant segles, fins que, el 1870, s’optà per traslladar la seu de la parròquia a l’església de Sant Rafael, al nucli del Figueró.
La vella església fou transformada profundament al segle XVII. A la primitiva nau única acabada amb un absis semicircular se li adossà, pel costat de migdia, una nova nau separada de la principal per unes magnífiques
i imponents columnes de pedra.
El que dona la imatge robusta al temple és el gran campanar al pla de façana, sobre el portal de l’església, coronat per una llinda plana. El campanar té les finestres de tots els costats tapiades, excepte la de la façana principal, i ja no té campanes.
Qui desitgi veure el temple per dins, es pot posar en contacte amb el Sr. Josep Vila (679668962) o amb mossèn Joan Carles Serra (649911520). Val la pena observar el retaule de Sant Pere.
Seguim camí avall deixant enrere la casa de Vall-deroses fins que tornem a trobar el molí amb la seva bassa mig plena i, abans de creuar altre cop el pont, a mà dreta, ens espera la font del Molí. A partir d’aquí refarem el mateix camí de baixada que ja coneixem fins a trobar el punt d’inici al pont de ca l’Andreu.
Veieu com valia la pena tornar a trepitjar aquest caminet d’aigua?
Bona ruta!
@higiniherrero